És una llàstima que el tancament de cinemes de la segona onada pandèmica hagi fet que una pel·lícula com Emma. (Autumn de Wilde)no es pugui veure (encara) a les pantalles de cinema catalanes. Apunteu-la per quan es pugui, té tots els ingredients necessaris per fer-nos feliços mentre dura: una adaptació literària oportuna, comèdia romàntica d’aire infal·lible, to encomanadís i ritme impecable, una banda sonora admirable, obra d’Isobel Waller-Bridge i que va dels cors folk al romanticisme juganer, i una direcció d’art tan venturosa com per ser alhora contemporània i pròpia del 1815. Sembla fàcil.
A Emma. hi veiem la lleugeresa de les aparences en l’alta societat de poble, però també la bellesa del paisatge que acull la comèdia de viure. Segur que hi ajuda que Autumn de Wilde, que debuta en la direcció amb aquesta alegria tan rotunda, sigui fotògrafa. Arriba decidida a oferir una versió lluminosa d’un dels grans personatges literaris de Jane Austen, la vanitosa i irresistible Emma Woodhouse, una noia “bonica, intel·ligent i rica”, com bé descriu el cèlebre inici. És un imant, des del primer minut, malgrat que en sabem prou bé les trames i les trampes.
De Wilde ens fascina per la concepció escènica, però també per com ha decidit jugar a tallar l’original, en una gran feina d’adaptació de la guionista Eleanor Catton, que potencia allò d’irònic que conté la mateixa novel·la, amb les rèpliques pertinents i el punt efervescent d’un aprenentatge a cop d’embolics. Cal recordar que Catton es va convertir l’any 2013 en la guanyadora més jove del Booker Prize, amb The Luminaries. Totes les peces són a lloc, pertinents i ajustades, en un engranatge on tot funciona divertidament al punt: música, guió, direcció, direcció d’art, so, muntatge i fotografia.
També les interpretacions. Bill Nighy, histriònic i tan tocat i posat com li pertoca fent de Mr. Woodhouse. Amber Anderson en l’enigmàtica i sorprenent Jane Fairfax. Johnny Flynn està magnífic com a Mr. Knightley —qui no se n’enamoraria?—, tant com Mia Goth de Harriet, afable i beneita, perduda en les aspiracions errònies que li inocula Emma. Menció a part mereix Anya Taylor-Joy, a qui ja havíem gaudit com a musa d’un terror teen amb fons, sobretot per l’implacable triangle format per The Witch (2015), Split (2016) i Glass (2019), i per la perversa Thoroughbreds (2017). Però el que aconsegueix a Emma. és un altre nivell, la confirmació de trobar-nos davant d’una estrella d’horitzó amplíssim. La mirada, l’altivesa, la feblesa, el tantsemenfotisme, la seguretat de voler-se independent.
No sé si Jane Austen —si és que mai hagués pogut imaginar que existiria un entreteniment anomenat cinema i que fins i tot transportaria aquesta història a l’ambient universitari californià, a Clueless (Fora d’ona, 1995), amb Alicia Silverstone de protagonista— aprovaria la lectura que fem d’aquesta novel·la que va publicar el 1816, només un any abans de morir. Si el to aniria d’acord amb la intenció, amb la fal·lera dels seus personatges per trobar matrimonis avantatjosos com a mostra de la pròpia consciència femenina. No en dubto, en cap cas, que la gaudiria de principi a final. Per elegant, delicada, allunyada del sucre embafós i per enginyosa.