Presentada al darrer festival de Màlaga, La mort de Guillem ja pot dir que ha aconseguit algunes fites destacables abans de l’arribada oficiosa en pantalla, com demostra que s’estreni de manera simultània a À Punt, TV3 i IB3 aquest 2 d’octubre. Fet que, per si sol, ja denota com d’especial és darrer film de Carlos Marqués-Marcet, un director que sap manejar perfectament intimitats, ferides i esperances, que ho fa amb gust pel detall i amb paciència, amb pausa i harmonia, amb molt bona mà en la direcció d’actors i en el control de l’exhibicionisme que suposa mostrar el dolor.
Sumat a la seva filmografia i vist el resultat, el film no podia tenir un director més encertat. La mort de Guillem no mostra la mort de Guillem Agulló, el jove independentista, antiracista i antifeixista que va ser assassinat a traïció per un grup d’ultradreta a Montanejos. Era l’11 d’abril de 1993 i el seu nom encara ressona, convertit en un clam per la llibertat. Sense la presència dels fets que en van provocar la mort, la pel·lícula esdevé el retrat de tot allò que s’esquinça, després. El dolor d’un pares, la ferida d’una família en xoc, els silencis eixordadors, un sistema judicial podrit i tenallat pels tentacles del feixisme, el rodet ultradretà que va intimidar la societat valenciana.
La mort de Guillem fa tan mal que voldreu apartar la vista. I justament per això és tan necessària. No hi sobra ni tampoc hi falta res i aconsegueix superar l’àmbit íntim per ser el retrat d’una lluita que encara perviu. Acurada i amb discurs sense doctrina des de l’inici, on veiem imatges d’arxiu —presents a tot el film, en forma d’informatius de l’època i tall del judici— on s’intercalen les fotos d’infantesa del propi Guillem Agulló amb la mort de Franco, l’anticatalanisme creixent al País Valencià, els atemptats a la casa de Joan Fuster, les mans alçades a la romana, les esvàstiques, l’inici de mandat de Felipe González, manifestacions catalanistes, els jocs olímpics del 92.
El que ve després provoca un nus a la gola durant tot el metratge, reforçat per unes insercions musicals tant contundents i belles com el que diuen les cançons. Iniciada amb el to costumista que ha modelat la filmografia de Marqués-Marcet (Els dies que vindran, Terra ferma, 10.000 km), aquest to aviat es veu rellevat pels silencis al menjador, als passadissos i les cambres. Fa mal, com cada trucada furtiva de telèfon, que no calla. Com la lluita mediàtica, com la manera d’embrutar el nom de Guillem, com l’extrema dreta que fa el que vol, perquè se sap impune.
I “això és normal?”, ens preguntem mentre la veiem, tal com es pregunta la Carme Salvador, mare de Guillem, quan arriba una testimoni protegida, per imprevist, al judici. “Jo crec que no”, li respon l’amic. No ho és, de normal. Com tampoc ho és que et facin cantar el Cara al sol al mateix judici, de manera humiliant. Quin moment més bèstia, de cor encongit, de ràbia, d’incontinència emocional i desaforada. És el que et fa sentir La mort de Guillem. Perquè res no és normal, en una mort així, producte d’una societat bruta, podrida, de populisme retrògrad i valors recalcitrantment violents.
Una pel·lícula com a retrat d’una època, i que forma un díptic escruixidor amb Guillem (Amsterdam), de Núria Cadenes. Una pel·lícula, un llibre i una lluita més vives que mai, en aquests dies de neofeixistes a l’alça, de franquisme reviscolat, de parlamentaris sobrats d’odi i fatxenderia.