Plat gros per inaugurar el festival de Sitges de la pandèmia, en un 2020 que sembla sorgit d’una ment perversa del gènere. Malnazidos, de Javier Ruiz Caldera i Alberto de Toro, neix de la “voluntat dels directors de fer una pel·lícula com les que havien vist a Sitges”, tal com apuntava Sala abans de la projecció matinal. La coproducció catalana ha anat acompanyada per a l’ocasió de Dar-Dar, un excel·lent curtmetratge sobre un dimoni de xemeneia de la llegenda basca realitzat per Paul Urkijo, director d’Errementari.
Malnazidos és una història de zombis en plena Guerra Civil espanyola (“molt coherent”, deia Sala), un pulp ibèric amb Overlord a la retina, divertida, entretinguda i rodada en diverses localitzacions catalanes. Els protagonistes són un grup de combatents dels dos bàndols, que hauran d’aliar-se per aturar l’avenç dels morts vivents en una terra de ningú. Es nota la devoció, el gust i els impactes d’allò vist al certamen. Però també és cert que la contenció és qui predomina.
Entre la comèdia, el gag-terror i l’aventura, Ruiz Caldera i De Toro compleixen l’encàrrec, però no van a per nota. Que la pulcritud de l’ambició comercial no faci perdre una bona història, tan disbauxada com ho podria ser l’esperit de Sitges. Farcida de bons personatges —alguns previsibles, però també efectius—, li falta la dosi justa de bogeria per aconseguir ser una festassa. De majestuosa producció i posada en escena, compta amb uns actors excel·lents, sobretot Miki Esparbé, Luis Callejo, María Botto, Sergio Torrico —el seu Brodsky es fa breu— i Manel Llunell, el gran descobriment.
Article publicat a El Temps de les Arts el 9 d’octubre de 2020