La pau, aquella paraula tan emprada per tanta gent de signe diferent, i tan poc explorada en la profunditat que mereix. La pau que sembla una quimera en zones en conflicte extrem, de visions irreconciliables, de convivències pràcticament impossibles, de dolors i ferides que fan tan mal com per atiar l’odi perpetu. Tal com passa a Israel i Palestina, entre jueus i palestins, potser la lluita en ebullició i el vesper de reconciliació més complexa del planeta. Això mostra Crescendo (2019), la darrera pel·lícula del cineasta israelià Dror Zahavi, que parteix de la idea d’una pau possible en l’encàrrec a un reputat músic de crear una orquestra de joves talents de banda i banda.
La historia del film s’inspira mol lliurement en el projecte de West-Eastern Divan Orchestra, ideat pel músic Daniel Barenboim i el filòsof Edward Said l’any 1999, i explica com el famós director d’orquestra Eduard Sporck (Peter Simonischek) accepta el repte de fer un conjunt musical juvenil amb representants de banda i banda. Però aviat es veu submergit en la impossibilitat de governança i entesa, en el conflicte que emana d’aquesta unió. De problema en problema, magnificats sempre per l’extraordinari del marc polític i pel risc d’un atemptat terrorista, els músics clarifiquen encara més les diferències entre els dos grups i sembla que no vulguin jugar a entendre’s, amb dos caps visibles per facció (la palestina i expeditiva Layla i el ben plantat perdonavides israelià Ron). La desconfiança és immediata i mútua, i no para d’anar in crescendo. Fins on arribarà la metxa encesa?
Zahavi sap de què parla, de primera mà. Això el dota d’un pes emocional i moral per burxar on més cou. Nascut el 1959 en una de les zones més pobres del sud de Tel Aviv, no és gens indulgent amb la visió jueva del conflicte, amb la fatxenderia, amb el fet de tenir una vida molt més fàcil (no haver de travessar fronteres ni controls, tenir accés a recursos millors, no viure en un estat de pobresa mal maquillada, haver-s’ho de lluitar des de la pitjor posició), ni per fer cridar als personatges proclames enceses, carregades d’un odi empeltat al més profund de l’ésser. El conflicte entre àrabs i israelians ha format part de la seva filmografia com una ànima recurrent, i amb For My Father (2008) com a obra més reeixida, reconeguda amb diversos guardons internacionals.
Crescendo en recull el testimoni, amb una execució visual i argumental amable. La pretensió és clara, des de l’inici: tal com van intentar Barenboim i Said, es tracta de fer un al·legat per la pau i el diàleg, per confrontar posicions i entendre l’altre. Ho aconsegueix, especialment gràcies a un final —potser el millor de la pel·lícula— a l’aeroport, on el Bolero de Ravel i el mur de vidre que separa cadascuna de les faccions ofereix un colofó emotiu i potent, a l’alçada del conflicte, rematant l’acció de menys a més, tal com preveia el títol el film. L’escena, però, no ens treu el regust de massa pulcritud, d’un film excessivament recreat en clixés i en arquetips que simplifiquen i polaritzen.
No es pot negar, però, que el propòsit del film arriba on havia d’arribar. Orquestrat com a gran teràpia col·lectiva —més d’una escena en té el format— funciona amb solvència. I exposa, sense donar falses solucions a un conflicte que defuig un final tancat, simplista, maniqueu. I que dona el poder de l’entesa a qui l’ha d’exercir: els músics. La gent.