Tenet: Atrapats en l’excitació del cinema

Hi havia moltes ganes de Tenet. Per la promesa d’un impacte, pel retorn de Christopher Nolan a l’acció i el tirabuixó argumental, perquè estem assedegats de bones estrenes, de sentir per tots els porus grans històries en l’obscuritat d’una sala gran, amb el so a tot volum. Perquè l’essència més pura del cinema és viure’l com un acte de comunitat i comunió, per pair i comentar allò vist. La conjuntura ha fet que Tenet sigui el film messiànic en temps de sotragada pandèmica, l’ideal per recuperar la cartellera i per insuflar-nos una mica d’ànim –i d’ànima.

Anem a pams. En primer lloc, les expectatives: si vau quedar astorats després de gaudir de les piruetes narratives de Nolan a Origen (2010), però també a Interstellar (2014), El truc final (2007), El cavaller fosc (2008) o Memento (2000), aquesta nova baula del joc del gat i la rata —i amb giragonses temporals— us semblarà poc enlluernadora pel que fa a guió i a sorpresa. Se li veuen els trucs i les costures, i s’hi afegeix que costa d’entendre què està passant, per com n’és d’embolicat i perquè se’ns mostra com un garbuix de temes sense solidificació ni prou context per a l’espectador. Malgrat tot, no podreu deixar de mirar la pantalla, ni de seguir les inversions i “pinces temporals” que s’hi creen.

I aquí anem al segon punt: Nolan i el poder de la fascinació. D’una pel·lícula que té una hora i mitja inicial on anem perduts, que costa de posar en context, semblaria que no en podrem dir gaire res de bo. Just el contrari: el director domina tant el tempo d’allò que passa i sap crear tan bé lasensació d’acció, que li perdonem un guió tan poc indulgent amb l’espectador i, paradoxalment, amb punts clau que veiem evidents des de la primera escena a l’òpera (que és, per cert, magistral). Dues hores i mitja atrapats en l’excitació: no hi ha sorpresa, però sí meravella.

El tercer punt és per als personatges i els actors. El carisma innegable de John David Washington (el Protagonista), cada vegada més i millor (ja gaudit a l’excel·lent BlacKkKlansman de Spike Lee); una molt correcta Elizabeth Debicki (Kat) com a vulnerable exdona i granítica rebel; un dolent a l’alçada de Kenneth Branagh (Andrei Sator); les aparicions de Himesh Patel i Michael Caine; però, quina grandesa, quin magnetisme, Robert Pattinson (Neil), el secundari que li roba els plans a un gran Washington. No crec que, a hores d’ara, ningú gosi posar en dubte el talent que vessa Pattinson en cada paper, en una carrera on ja ha estat dirigit per Robert Eggers, Claire Denis, Werner Herzog o David Cronenberg, a banda de Nolan. I on encara hi falta l’esperat The Batman, de Matt Reeves.

En darrer lloc, el sentit de viure l’experiència. L’abstracció i complexitat poden guanyar l’acció, és ben cert. Tindreu la necessitat d’un segon (o tercer, o quart) visionat, perquè el temps (Nolan hi segueix jugant, un cop acabat el film) recol·loca tot allò vist i viscut. Tenet no és una pel·lícula rodona, ni tan sols és la més rodona del seu director, i hi ha coses que grinyolen. Però ens fa partícips del’entusiasme de comentar-la, de veure-hi pegues, de fer del cinema un fòrum de vivències que el fan fascinant. Tenet com un espectacle que ens salva, fruit d’un talent que va més enllà dels trucs, i que mai resulta decebedor.

Crítica publicada a El Temps (1 setembre 2020)