Res no acostuma a tenir una lectura òbvia o gasiva a les obres de Charlie Kaufman, però el vertigen al qual porta el laberint simbòlic de I’m Thinking of Ending Things és d’un grau superior a qualsevol de les obres anteriors. El punt de partida és el viatge en cotxe que fa una parella per conèixer els pares d’ell, que viuen al camp. Cada vegada neva més. De camí a cals sogres, ella —interpretada per Jessie Buckley, sense nom, almenys no un nom fix— no para de pensar que vol trencar la relació. Com fer-ho? Per què ha deixat d’agradar-li en Jake? Quin és el moment oportú de dir-ho?
Sembla que la cosa no doni per gaire, oi? Doncs acomodeu-vos. El guionista de peces d’orfebreria com Being John Malkovich (1999), Adaptation: El lladre d’orquídies (2002), Eternal Sunshine of the Spotless Mind (2004) o Anomalisa (2015) s’inspira en una novel·la d’Ian Reid i imbrica la trama de tal manera que tot salta pels aires. D’una lleugera sospita inicial que alguna cosa no encaixa, fins a un aparent malson in crescendo. D’un viatge en cotxe on Jake sembla sentir els pensaments de la seva parella, fins a personatges que canvien de nom (com es diu, ella? Lucy, Luisa, Amy?), de professió (què és? Pintora, enginyera, poeta?) o que es fan vells i rejoveneixen de sobte. De soterranis amb rentadores i tensió terroritzant, fins a una gelateria in media res i deliris en forma de dansa contemporània, rematats per desaparicions, el musical Oklahoma i dibuixos animats. Tot això, i més.
Escenes i accions que escapen de la lògica adotzenada i que necessiten la implicació de l’espectador. El tema és fer-se una idea, pròpia, de què haurà volgut dir Kaufman. De fer-ne una lectura intransferible, causada per vés a saber quina conjunció d’actes, fets, records i pors. ¿Parlem d’algú que no sap quin lloc ocupa en aquesta romanceria de l’espai-temps i arriba al final envellit, ferit i malhumorat per tot allò que s’ha escapat? O d’una crua reflexió sobre la parella i sobre quin lloc ocupa a la societat? Sobre formalismes i maneres d’haver de fer el que toca, sobre relacions tòxiques? O de la solitud d’un home avesat socialment a trobar parella (Jesse Plemons, brillant en la grisor), que mai no ha encaixat, a qui la mort del pares va esquinçar, que va ser rebutjat per qui estimava, que no va saber aprofitar les oportunitats? I que se’n penedeix, convertit al final dels dies en un conserge d’institut? Qui sap.
Potser acabarem el film sense saber què vol dir exactament. Però I’m Thinking of Ending Things és incommensurable. Quin espectacle (i no pas per les cites incontinents a David Foster Wallace, suïcidi inclòs, o a les teories de Guy Debord, o als poemes que William Wordsworth va dedicar a la Lucy). Quin embolcall visual, sonor. Quin desvarieig torrencial. Quanta veritat i quant de dolor.
Una obra d’autor que commou i sorprèn de la mà de Netflix —on s’ha estrenat i es pot veure—, en oposició a una graella, la de la pròpia plataforma, farcida de produccions molt per sota del llindar permissible de la insalubritat intel·lectual. Críptica i complexa, sense donar peixet, arriscada, plena d’agudesa. Un nou encert en forma de cinema compromès i inspirat, que se suma a Roma (Alfonso Cuarón, 2018), The Irishman (Martin Scorsese, 2019), Historia de un matrimonio (Noah Baumbach, 2019) o La balada de Buster Scruggs (Joel y Ethan Coen, 2018). La llista fa goig.