Situat entre Malàisia (al nord) i Indonèsia (al sud), Singapur —un dels “Quatre Tigres Asiàtics”— no ha parat de guanyar terreny al mar, metre a metre. La prosperitat econòmica i l’ambició han fet que en les darreres dècades hagi augmentat l’equivalent a dues illes de Manhattan pel que fa a mida —la magnitud no és cosa ridícula—, però amb un cost elevat: més enllà de la mà de l’home en el cicle natural de les coses, la sorra que s’ha fet servir per ampliar l’horitzó s’ha extret de petites illes indonèsies, provocant-ne la desaparició i l’aberració climàtica.
És una de les terres imaginades —i no l’única— a les quals es refereix el tercer film de Yeo Siew Hua (jove cineasta singapurès, nascut el 1985), guanyador del Lleopard d’Or al Festival de Locarno com a Millor pel·lícula per aquest film, A land imagined, que s’estrena a la nostra cartellera amb dos anys de retard. Però no només ens endinsarem en les vicissitud mundanes d’una illa creixent, l’anomenada “Ciutat Lleó”, sinó també en les terres imaginades que ens connecten a d’altres persones, les que vivim i trepitgem en somnis, o les que sabem en visions i pensaments. Fins a quin punt estem connectats amb d’altres iguals? On comença la consciència i la virtualitat? Es poden diferenciar?
Els primers minuts d’A land imagined ens remeten al cànons del neo-noir. amb connexions que ens fan pensar en films com la xinesa Bai ri yan huo (Diao Yinan, 2014, guanyadora de l’Os d’or a Berlín). El detectiu Lok (un adust Peter Yu), solitari i amb insomni, es fa càrrec de la investigació de la desaparició de Wang (Xiaoyi Liu), un treballador xinès en una de les empreses que s’encarreguen de guanyar metres al mar. Càrrega policial clàssica amb tints de denúncia social (a la manera del compromís del cineasta xinès Jia Zhangke), com veiem en les misèrrimes condicions laborals dels treballadors, en major part immigrants de la Xina i Bangladesh, a qui han confiscat els passaports i viuen amuntegats en lliteres, en habitacions insalubres. Però un gir inesperat en el punt de vista (fusionat, sense talls ni evidències) clou el primer acte i ens dirigirà a Mulholland Drive (2001) i els laberints de consciència lynchians.
Un punt d’inflexió que maca la resta del metratge. Ja no podrem sortir de l’espiral hipnòtica, dels dubtes constants, del fet de pensar en com n’és de similar l’espai de vida d’un videojoc i la realitat. La zona portuària com a gran espai de llindar, entre el mar i la terra, el dubte i la certesa, però també de vigia de l’horitzó, dels físic i dels que van més enllà de la raó, o d’una sola dimensió. Les vides de detectiu i desaparegut s’entrellacen, misteriosament, mentre aprenem a posar-ho tot en dubte. Del thriller passem als neons dels cibercafès (Drive i bona part del cinema de Winding Refn), passejant per un Chinatown on emergeixen els clarobscurs de Mindy (Luna Kwok) i l’amistat travada amb el bangladeshià Ajit, amb qui s’entén gràcies a un anglès macarrònic.
Les giragonses no aturaran i potser l’arranjament deixa una certa sensació d’incoherència, però Yeo Siew Huaaconsegueix no jugar a l’estridència i que la intriga, el fil primigeni de la història, es mantingui en tot moment. Fins a tornar a la frontera, al llindar. Un lloc des d’on la civilització i la prosperitat semblen una terra inventada. Com ho podria ser la nostra existència.