Quin és el futur que tindran les sales de cinema quan la crisi global generada per la COVID-19 acabi? Quina vida li queda encara a l’exhibició clàssica, la que hem conegut fins ara? En aquest escenari ple d’incertesa, sembla que pel·lícules com The peanut butter falcon (estrenada en català com La família que tu tries) ho haurien de tenir ben magre. Petita, sense grans girs ni escenes d’impacte, allunyada del soroll de les grans produccions, té tots els ingredients per passar absolutament desapercebuda. Justament per això, val la pena aturar-s’hi: pel que té de singular, però, molt especialment, d’obvi i irresistible. I perquè sembla un miracle en una cartellera que sobreviu com pot mentre pensa què serà en un futur immediat.
De connexió evident amb una de les darreres joies del cinema independent, Petita Miss Sunshine (2006), The peanut butter falcon és un deliciós conte —amb la suspensió de la versemblança corresponent; només cal veure el clímax final per entendre la magnitud de la faula— sobre l’amistat, sobre l’acceptació i sobre la voluntat de trobar un camí. Ambientada a Geòrgia, entre camps de blat, aiguamolls i pobles que no acostumen mai a ser a l’objectiu del cinema (i molt proper, en escenaris i connexions, amb el Mississippí de Mark Twain), explica la història d’en Zak (Zack Gottsagen), un noi amb síndrome de Down que escapa de la residència on viu enclaustrat per acomplir un somni: celebrar un combat de lluita lliure. L’atzar el porta a creuar-se amb Tyler (Shia LaBeouf), qui també fuig, però de la misèria i d’una vida de tripijocs. Pel camí, se’ls unirà Eleanor (Dakota Johnson), infermera de la residència amb qui Zak manté una relació ben especial.
El duet format per Gottsagen i LaBeouf desprèn una tendresa inusual, una connexió de química agraïda. Sense cops d’efecte i a partir d’una història amable, gratificant, optimista i senzilla, amb el rerefons d’una descripció social que sembla que no hi sigui, amb les notes d’un banjo marcant el tempo. A diferència de la gravetat tràgica que tenyeix el cinema independent actual, els debutants Tyler Nilson i Mike Schwartz han estat capaços de persistir en la levitat, en una manera honesta d’explicar la deriva de tres persones que arrosseguen traumes familiars i incapacitats diverses. I sense caure mai en el parany de l’exhibició emocional.
Amb bona mà i bon gust, els dos cineastes demostren que es pot fer un cinema de sentiments que no ruboritzi, ni ofereixi més del necessari. I que un film tan poc complex pot tenir, encara, tota la raó de ser en una sala, malgrat la petitesa de la trama i d’alguns moments no tan rodons com podíem esperar —els innecessaris i poc rellevants flashbacks del germà de Tyler, les recurrències impossibles d’uns bandits de molt poc gruix. Tot superat per la calidesa i la precisió, per la grandesa d’una obvietat de la qual no ens volem allunyar mentre dura l’espectacle. Perquè hi ha grans històries que són molt menudes i simples, massa irreals com per ser, només, una faula.