La rebel·lió dels animals de George Orwell oferia una sàtira inclement del règim comunista soviètic, representada a través dels espècimens d’una granja. Entre ells, en Boladeneu (Snowball, en l’original), un porc idealista que fuig amenaçat de mort per qui es fa amb el poder, el també porc Napoleó, un dèspota que terroritza la resta d’animals. Al frenètic primer acte de The Hunt, dirigida per Craig Zobel i amb guió de Nick Cuse i de Damon Lindelof —creador de Lost i The Leftovers, entre d’altres fites “marca de la casa”—, apareix al bell mig del camp de batalla un porc de nom Orwell. I aviat sabrem que Snowball (Betty Gilpin) és una de les onze preses que escapen de la cacera del títol.
Sembla una fotesa, en el context d’una pel·lícula com aquesta.Però no ho és tant a mesura que anem avançant el metratge i anem lligant caps, mentre tot agafa un sentit que va més enllà de l’àncora referencial i el divertiment, de la corredissa i la sorpresa, del joc del gat i la rata. Una tirania brutal. Però en nom de qui o de què? En nom de quines idees decidim qui mereix viure i qui no?
Però no ens avancem. Tot comença amb una introducció en forma de conversa a través de missatges: uns amics parlen d’una cacera imminent, amb un menysteniment immoderat envers les “preses”. Tot seguit, una impactant escena dins d’un avió, en ple vol, amb aquestes persones en direcció a l’indret de la cacera. Fins a activar la tecla d’inici del joc i d’una trama que no escatima en sorpreses i bifurcacions: un grup de persones, que no es coneixen entre elles, es desperten en un lloc desconegut i comencen a ser caçats com animalons. El més sorprenent de tot és que els “caçadors” semblen membres d’una elit progressista. La pura superioritat moral (—“No t’importa la veritat, oi? —Esclar que sí. L’única diferencia és que jo tinc raó”) i les contradiccions ideològiques de certes classes socials, en un relat ple d’aclucades d’ull i estereotips caricaturitzats, de conspiracions i paranoies, de llebres i tortugues. Tan divertit com violent, fet a la mesura de l’aterridora política global del món real.
La sàtira és aplicable a l’estat de la qüestió que aquella Amèrica que viu en un far west permanent, que santifica l’ús d’armes i que s’humiteja amb les proclames més ràncies d’un Trump que s’alimenta d’aquestes idioteses sistèmiques. Però també dispara a d’altres bandes i a d’altres consciències, estatunidenques o de més ençà, establint el taulell de joc en una comèdia negra i sanguinolenta feta a la manera d’un escape room salvatge, amb una heroïna tan implacable com els herculis anabolitzats dels vuitanta (Betty Gilpin) i una dolenta forasenyada (Hilary Swank, dos Oscar al sarró) que mereixen la batalla final que tenen. Quina escena, quin clímax, quina destresa lúdica de Zobel.
La societat creativa del director amb Lindelof fa efecte i es nota en la manera com el film ha estat concebut: un entreteniment desacomplexat i cridaner, de to compacte i agraït, un thriller d’engranatge perfecte i recompensa immediata. Una finestra que, encara que us sembli mentida, ressona en el camp d’allò políticament incorrecte. Potser perquè la sàtira no apunta als de sempre, sinó als exquisits de la raó absolutista que actuen en nom del bé comú. Al cap i a la fi, la tragèdia és adonar-se que som com Boladeneu, expulsats d’un poder que tot ho esclafa, al preu que sigui.