Em fascina la carrera de Lupita Nyong’o. Després d’irrompre al firmament de Hollywood amb una estrena tan rotunda com 12 anys d’esclavitud (Steve McQueen, 2013), amb Oscar de repartiment inclòs, l’actriu no ha agafat el camí fàcil i ha preferit no recrear-se en el coixí ingent de les grans produccions. Exceptuant la breu aparició com a Maz Kanata a la nova trilogia de Star Wars i d’interpretar Nakia a Black Panther, l’hem vist al costat de Liam Neeson i Julianne Moore a Non-Stop (2014), dirigida pel català Jaume Collet-Serra (una figura estranyament no prou reconeguda a casa nostra); també interpretant la jove prodigi ugandesa dels escacs Phiona Mutesi a Queen of Katwe (2016); però, sobretot, protagonitzant una de les joies del nou terror contemporani, Us (2019), dirigida per Jordan Peele.
Del mateix any —però estrenada aquí una temporada després— és Little Monsters, una pel·lícula que transita entre la comèdia familiar i el terror zombi, i on seguim l’aventura d’un músic frustrat (Alexander England) que acaba de trencar amb la seva parella i queda fascinat pels encants de la professora de l’escola bressol (Nyong’o) on va el seu nebot. Junts portaran els infants a una granja educativa on coneixeran una celebritat televisiva infantil de doble cara, Teddy McGiggle (Josh Gad), just quan l’indret és sobtadament atacat per morts vivents. Un argument que semblaria descarrilar de les vies de la comoditat i l’èxit fàcil a una gran jove promesa que té els lluentons d’una estatueta precoç.
No ho fa en cap moment, perquè la tria parla del gust i les intencions de l’actriu nascuda a Ciutat de Mèxic, disposada a treballar amb joves directors que tenen coses a dir i talent per cultivar una veu pròpia i agosarada. En aquest sentit, la pel·lícula mai no s’ofega en l’intent de combinar les dues pulsions. Divertida, grollera, escabrosa, sanguinolenta, abrupta i malcarada, aquesta comèdia negra fa el fet i té moments realment bons, amb la inesperada recurrència al grup adolescent Hanson (qui no ha taral·lejat MMMBop alguna vegada?) o el poder tel·lúric d’una altra cançó inesperada com Shake it off, de Taylor Swift, cantada a ritme d’ukelele amb coreografia d’ultratomba inclosa. I un agraït happy end, malgrat tot.
L’australià Abe Forsythe (que anteriorment havia dirigit Down Under, una comèdia punxeguda sobre el racisme) sap com portar a bon port un material que sembla, a priori, que no tingui gaire sentit, que sona perillosament infantiloide i amb una sinopsi ridícula (què hi pinta una base d’alta perillositat de l’exèrcit americà a Austràlia, al costat d’una granja-espectacle per a nens?). Amb els ingredients ben mesurats, el director posa a la batedora el Richard Linklater més trinxeraire d’Escola de rock i la irreverència d’Edgar Wright, mentre rellegeix el to festiu del Zombieland de Ruben Fleischer i transporta l’acció del parc d’atraccions a la llar d’infants, tal com sona, amb els nens fent allò que (molt insistentment) els pertoca. I amb Lupita Nyong’o construint una carrera fora del tòpic predictible, per sort dels cinèfils, amb el gust de qui sap escollir i treballar amb una tria ben feta.