Per una d’aquelles estranyes habilitats dels ínclits adaptadors de títols, la segona pel·lícula de l’alemany Jan Ole Gerster, Lara, arriba a la nostra cartellera amb el nom de La profesora de piano. Curiosament, el mateix títol d’estrena que va tenir en molts països La pianista (2001) de Michael Haneke. I aquesta connexió ens fa pensar de seguida en la inoblidable Erika Kohut que interpretava Isabelle Huppert, però sobretot en les seves pulsions masoquistes i la violència inquietant, entre la tendresa i la brutalitat, mentre purga monstres i fa lliçons de piano. Però Lara, l’enutjosa professora amargada que interpreta Corinna Harfouch, no hi té massa a veure.
Des de l’inici, la sensació que crea Gerster és d’allunyament i d’incomoditat amb els actes d’un personatge de qui anem coneixent a poc a poc les contradiccions. És el seu seixantè aniversari, però no hi ha rastre de felicitat en l’efemèride: hi arriba ferida per unes ambicions esguerrades i amb un patiment que parla molt de la incapacitat endèmica d’estimar, de l’autoexigència malsana, del dolor que provoca l’error i, sobretot, la manca de tolerància envers les expectatives que creem, en nosaltres i en qui estimem. De fet, la pregunta plana des de la primera escena: és capaç d’estimar, la Lara? És capaç, en origen, d’estimar-se a si mateixa? Conscient del patiment de no saber-ne, i d’haver amargat tothom qui se li apropava —el marit, de qui viu separada; el fill, que també se n’ha allunyat i amb qui li és impossible comunicar-se amb normalitat; i la seva mare, amb una de les escenes més incòmodes del film—, l’acció comença a l’ampit d’una finestra, amb el dubte de si llençar-s’hi o no.
No ho fa. Lara és una funcionària que sap que mai podrà fer feliç ningú, tampoc a ella mateixa. La seva vida, plena de rutines burocràtiques, arriba al zenit el dia d’una data rodona, que coincideix amb el concert de piano més important en la carrera del seu fill, Viktor (interpretat per Tom Schilling, també protagonista de la notable primera pel·lícula del director, Oh Boy). Una actuació on no és benvinguda. L’acció, concentrada en un sol dia, mostra l’intent de catarsi d’una mare que ha marcat a foc les frustracions del fill. Ell, pianista professional i de talent compositiu en expansió, s’enfronta a una estrena, amb totes les pors i inseguretats que comporta. La mare s’entesta en aparèixer, propiciant que s’alimenti la incertesa i el foc del dubte, amb paraules mai adients, amb el to d’una tossudesa imperativa i d’una suficiència que fa impossible la reconnexió entre els dos.
Lara és odiosa, però acabareu compadint-vos-en. Vol i dol, ho intenta, però no pot. La mancança emocional ho ha esguerrat tot, i això potser no és més que un retrat estricte de la societat on vivim: la rectitud i l’autoritarisme, la soledat endèmica, la bombolla individualista. Amb bona mà (caldrà seguir-lo de prop), Gerster orquestra una història mínima i d’on no podem desviar els ulls, d’una narrativa que es val d’unes interpretacions excel·lents, de la música entretallada, d’una fotografia que intensifica les taronges, pur contrast amb l’evident grisor espiritual. Fins arribar a la redempció d’un piano: Lara, els dits i les notes. Només això. Un darrer esforç per ser acceptada en un món que la rebutja.