La carrera de Tom Hanks s’ha construït en base a la infal·libilitat. No només per un èxit sostingut i assegurat des dels inicis en la comèdia familiar, sinó pel corpus de personatges que ha anat interpretant i que han acabat sent icònics d’una manera de fer. Tots, d’alguna manera, encarnen l’home de fe —es manifesti com es manifesti— que persevera en l’objectiu de restablir l’ordre després d’un esdeveniment que l’esmicola. Decents i serens, Hanks assumeix a la perfecció el rol de líder sense escarafalls testosterònics que, amb les seves accions, acaba salvant a d’altra bona gent.
El patró es pot seguir en la filmografia dels darrers anys, amb les variacions que pertoquin: a Sully (2016) era un pilot que aconseguia fer un aterratge forçós al riu Hudson i salvar 155 passatgers; a El pont dels espies (2015) era un far moral en la fosca teranyina de la Guerra Freda; a Captain Phillips (2013) era al capdavant d’un vaixell abordat per pirates somalis; o a les adaptacions de Dan Brown, com al professor Robert Langdon, prodigiosament efectiu en desactivar perills d’abast global (El codi Da Vinci, Àngels i dimonis, Inferno) i salvar milers de vides. A Greyhound (Aaron Schneider, 2020), el patró no es deixa de repetir, però subratllant-ne el punts més esquemàtics i malauradament inerts.
Som a l’any 1942, en els primers dies de la participació dels Estats Units a la Segona Guerra Mundial —les referències a Pearl Harbor no triguen a aparèixer— i el capità Ernest Krause (Hanks) lidera un comboi internacional de 37 vaixells amb l’objectiu de travessar l’Atlàntic Nord mentre és atacat pels temuts submarins alemanys. Les diverses intervencions del vaixell que comanda Krause, àgil i fàcilment maniobrable, són l’esquelet —l’únic escenari, de fet— d’una història que vol ser precisa i crua, tècnicament versemblant i fidel als riscos i atacs que relata. Ho aconsegueix, en part, com a gran taulell d’escacs a l’alta mar, com a artefacte bèl·lic, en una exhibició de tacticisme que no escatima en recursos, com ara que bona part del rodatge fos en vaixells reals i a l’aigua, a la recerca d’una veritat allunyada del traç digital. Però alguna cosa falla, estrepitosament, si el que s’aconsegueix és el contrari: per molt que hi hagi la voluntat, tot sembla una execució matussera d’efectes gèlids, insulsament vigorosos.
Realista sí, també deshumanitzada: la via ràpida per fer naufragar qualsevol pel·lícula o vaixell. Ni la durada raonable (menys de noranta minuts), ni el ritme frenètic (en evident excés: no hi ha ni un sol respir), ni una bona seqüència d’atac i emoció final, podran redimir-nos de la sensació de mareig, tant pel que fa a la fe, com a l’acció, com al sentimentalisme. Tot embafa i té gust d’envasat, en un retorn d’Aaron Schneider a la direcció (no ho feia des del 2009) que resulta massa superficial: ens explica els fets, però s’oblida d’explicar-nos qui són els homes que els protagonitzen. Ni sabem qui era Krause, ni quins dilemes el mouen, ni qui era Charlie Cole (desaprofitadíssim Stephen Graham), ni la tripulació, ni les desenes de vides salvades. Ni ens interessa saber què passarà amb res de tot això una vegada que premem l’stop i ens aixequem del sofà.