Cate Blanchett, a Where'd You Go, Bernadette, de Richard Linklater

Where’d You Go, Bernadette: No deixar que es perdi qui estimem

“No fa gaire, uns científics van enviar raigs còsmics invisibles a través de la gran piràmide de Gizah per veure què hi havia a dins, i van trobar-hi un enorme espai buit que ni tan sols sabien que hi era”. Ho diu la veu en off de Bee (la debutant Emma Nelson), la filla de Bernadette (Cate Blanchett), més o menys al punt mig de Where’d You Go, Bernadette (Richard Linklater, 2019). És just quan les peces d’aquesta història —potser un xic erràtica, com ho és la vida de la seva protagonista— acaben prenent el rumb d’un final convertit en una recerca doble: la de Bernadette, perduda i desorientada, angoixada per no saber què ha passat amb una vida que prometia unes coses que no ha tingut; i la d’una família que busca una mare escàpola, necessitada d’omplir un buit.

Cate Blanchett broda el paper de Bernadette Fox, i això fa que el darrer film de Linklater redobli el valor que té. A hores d’ara, res de nou: Blanchett continua devorant companys de pantalla —en aquest cas, el marit Billy Crudup, la veïna Kristen Wiig i la filla Nelson, que es veuen empetitits al costat de l’actriu australiana— i eleva el valor dramàtic d’una història que requereix matisos i gestos imperceptibles, però fonamentals. Bernadette viu a Seattle, una ciutat grisa i plujosa —imprescindible perquè l’acció també en redobli l’efecte—, i ho té tot: un marit entregat i que la respecta, malgrat les decisions dubtoses que ella pugui prendre, i una filla brillant i madura, amb qui connecta, amb qui parla i té un lligam emotiu. Un bon dia, després que la vida es vagi omplint de capes de dubte i de recel, gairebé sense adonar-se’n, tot esclata —a la manera que esclata el mur de casa seva i rebenta, de passada, la casa dels veïns— i ella desapareix, camí a l’Antàrtida.

No hi anirà sola. La família la persegueix, com qui persegueix el benestar somiat, la candidesa de saber-se, els uns als altres, i de necessitar-se perquè ningú caigui al pou de la desolació. En aquest sentit, Linklater sap vestir-se de l’artesà que colpeix des de la senzillesa. Lluny de les produccions més ambicioses i experimentals —amb la majestuositat de Boyhood al capdavant—, aquí orquestra un film convencional i lleuger, amb tints còmics i d’altres dramàtics, que ens acaba seduint —amb l’escena final com a essència d’aquesta manera de mostrar-se a l’espectador i amb el documental sobre ella que va veient la protagonista, fet de les raons sincopades que expliquen el present— i on sabem que la lleugeresa de la primera capa ens amaga un dolor tan profund com ho és la conjugació de l’ambició i la maternitat.

Com l’enorme espai buit que es va descobrir a la gran piràmide de Gizah, Where’d You Go, Bernadette mostra com n’és d’imperceptible, de vegades, allò absent. I ens empeny a través d’una vida esquinçada, de ferida oculta, a la recerca d’una mare, de l’amor incondicional, de l’emoció de saber-se feliç, de retrobar-se, de no deixar que es perdin, mai —i sempre que ho puguem evitar—, les persones a qui més estimem. Una economia narrativa que val a Linklater per seguir demostrant que és un dels directors més solvents i precisos de la modernitat, amb un discurs generós i gens ufanós de la seva transcendència. Com si la sensació de llibertat —creativa i també vital— fos la descoberta d’unes geleres que sembla que portin tota la vida esperant el moment de saciar-nos.