Tothom en parla, per bé o per mal, però no ho ha tingut fàcil. Autoproduïda, rodada en quatre setmanes amb un pressupost de 700.000 dòlars, farcida d’idees que amplifiquen els recursos emprats, The Vast of Nihgt ha estat estrenada directament en format digital —a Amazon Prime Video— després de rebre un no rere un altre de distribuïdores i diversos festivals de prestigi. Ara, però, aquesta menuda història d’un debutant sense padrins al darrere és la gran protagonista a les xarxes socials, on és el-que-s’ha-de-veure per poder-ne tenir opinió.
A la construcció del fenomen hi ha ajudat que cineastes de primera —en l’àmbit de la sci-fi i també de fora, com Guillermo del Toro, J.A. Bayona o Belén Funes— hagin afirmat que el debut del desconegut Andrew Patterson, també coguionista i muntador, sigui “millor i millor en cada nou visionat” o que destil·li un “enginy i saviesa” sorprenents. També hi ha ajudat que factòtums de criteri acreditat com Ángel Sala, director del Festival de Sitges, n’hagi emès una opinió contrària, sense subterfugis. En un fil de Twitter, Sala explicava al director Rodrigo Cortés els perquès de no haver-la programat al certamen català: és “simpàtica, però amb excessos i errors que la fan realment antipàtica” i compta amb una relectura de gènere “simple i poc interessant”. Sense terme mig, fenomen i ultratge de cinèfils, opinions de tots colors.
Què té, doncs, aquest film, capaç de no trobar lloc en festivals, de generar animadversions de pes i, al mateix temps, comentaris elogiosament exultants per part de directors de prestigi? Què fa que sigui el film que més adhesions provoca a l’àgora incontinent de les xarxes, amb centenars d’espectadors entusiastes? És un fenomen de culte o un frau del boca-orella propi de l’era del fast food i de la prescripció ultrasònica?
La història és simple. The Vast of Nightés un film de ciència-ficció ambientat en un petit poble de Nou Mèxic, anys 50. Un locutor de ràdio i una jove telefonista detecten una freqüència estranya i això en dispara la trama: una missatge extraterrestre? Amb el rerefons atmosfèric de la Guerra freda, tot avança com presagiem: el cotó —i la ufologia domèstica a rebuf de La dimensió desconeguda, amb Rod Serling com a factòtum— no enganya. Patterson orquestra una proposta personalíssima que no té pressa, amb una acció construïda en base al diàleg —uns primers vint minuts que són l’autèntica prova de foc, quan sembla que la cosa no avança— i, sobretot, al fora de camp. El que no veiem, però sí imaginem, en una intel·ligent superació d’obstacles de producció: de la primera història de l’oient que truca a la ràdio, a la dona que explica un contacte. Efectes de la tradició rondallística. I un cel que mai s’enfoca, fins a la fi.
Ple de travellings i corredisses que ens fan lliscar amb els protagonistes, el film se’ns presenta com un episodi del programa fictici Paradox Theatre i, a banda de l’evident connexió amb Serling, és un homenatge a la ràdio, a la Guerra dels mons amb què Welles va atemorir la gent, a la capacitat de commoció des del mínim possible. I amb un final que reivindica el pes de la imatge, mentre ens preguntem: per què no han aixecat abans el cap? Per què han preferit escoltar històries i rumors abans de comprovar-ho amb els seus ulls? La resposta no podria ser més actual.
Per això, i per com ha sabut construir-se com a artefacte artístic, The Vast of Night mereix un gran aplaudiment. No només perquè és prou singular com per seduir-nos, sinó perquè ha provocat el miracle de fer que el debat cinèfil sigui trending topic. Benaurats aquells qui ho fan possible.