El confinament i l’emergència sanitària han fet que la nova col·lecció ‘Joie de Vivre’, de l’editorial Univers, veiés alterats els seus plans. Si tot hagués anat bé, ja faria dies que Rafel Nadal (Girona, 1954) estaria de promoció, amunt i avall, presentant Mar d’estiu. Una memòria mediterrània, un llibre que fa venir ganes de viatjar, tafanejar i sentir. Just tot el que no hem pogut fer aquests darrers dies.
El recorregut comença a La Fosca, Palamós (“El nostre era un mar d’estiu, que de juny a setembre era plàcid i seductor i ens atrapava cada hora del dia”) i ens porta a les illes Cíclades, al volcà Stromboli, a les Eòlies o a Xipre, sempre amb la voluntat de compartir allò que té d’universal la pròpia intimitat. Un llibre que s’assaboreix a poc a poc, que fa de bon llegir (i bon mastegar), i amb l’imponent paisatge del blau del nostre mar, tan ple de llum, d’emocions i d’èxits, però també de tragèdies.
M’imagino que té moltes ganes de presentar el llibre.
Sí, moltes! Però no tant per mi, sinó per ajudar l’editorial i les llibreries, que a mi m’agraden molt. Després de tants dies sense circular, necessitem fer vida normal, veure la família, anar a l’hort…
Com ha viscut aquests dies de reclusió?
A batzegades, amb moments de tot. La informació m’obsessionava, variava molt d’un dia a l’altre. He aprofitat per corregir dues coses que tinc en dansa: una, més intima i personal, de memòria i pas del temps, que enllaçaria amb Quan érem feliços i el final de la generació dels pares; vindria a ser una crítica a la meva generació, que em sorgeix de veure els nets i el canvi generacional que s’està produint. La segona, una novel·la que tinc pràcticament acabada, en esborrany. Escrita en llibretes i bolígrafs, com sempre faig.
Després de tant de temps vinculat a mitjans i davant de l’ordinador, el canvi sobta.
He estat 45 anys davant de la màquina d’escriure o de l’ordinador. Quan ets a un diari i tens molta responsabilitat, editant textos, canviant editorials a les 10 del vespre, vas a preu fet. Quan escrius a l’ordinador, vas corregint de manera automàtica cada frase que escrius, estàs tota l’estona interrompent el procés i corregint. I has de tenir sempre l’original a punt per prémer la tecla d’enviament. Quan vaig començar a escriure llibres, em vaig adonar que la correcció em tallava molt el ritme. En canvi, quan escric a mà tinc un ritme, una música, una entonació més dinàmica. Em funciona molt millor. Vaig escrivint i em poso notes a mi mateix, també anoto moltes coses al marge. Ara bé, el que escric dos o tres dies a mà són quinze dies de passar a net a l’ordinador.
Amb Mar d’estiu inaugura la nova col·leció ‘La joie de vivre’, però el llibre s’ha quedat tancat al magatzem fins el 14 de maig. Es va perdre Sant Jordi, on era una gran aposta.
No em sap tan greu per mi com per l’editorial i les llibreries, com et deia. Jo tinc la sort de no tenir pressa, perquè els últims llibres han anat molt bé. Univers ha fet una aposta molt important i s’ha quedat el llibre al magatzem, per això ara m’agradaria compensar-ho, ajudar i moure’l com es mereixen.
Ha passat del Grup 62 a un segell d’Enciclopèdia. Un canvi definitiu o només circumstancial?
De moment, tinc la propera novel·la compromesa amb el Grup 62. Però em venia de gust treballar amb l’Ester Pujol, per una qüestió de lleialtat personal. Li devia. Va ser la primera editora amb qui vaig treballar i em sembla molt interessant la seva aportació a Enciclopèdia. Catalunya necessita editorials com la seva. També em va atraure el projecte, que era molt atractiu i que començava de la mà de la Diana Athill, que publica Diari de Florència. Dit això, de vegades també oblidem que el Grup 62 fa apostes molt potents, com Jaume Cabré, Maria Barbal, Joan Francesc Mira, l’Odissea, l’obra completa de Narcís Comadira, etc… Es mereixen molt de respecte.
És un llibre híbrid que el connecta amb obres com Quan érem feliços i amb part del Quan en dèiem xampany.
La literatura personal, íntima i poètica és la que més m’agrada escriure, i també és la més difícil. M’agrada polir el text, repelar-lo, treure’n les coses supèrflues.
Retrata un mar de plaer i de sentits. És això el que vol reivindicar del Mediterrani?
Sí, però no nego l’altra part. El “mar d’hivern” és un altre llibre. I també hi és, aquí: Icària o Xipre són molt aquest mar de tempesta, de guerra, de catàstrofe. Però el llibre vol posar el pes en el mar d’estiu, el plaent i plàcid, el sensorial, el de les olors, colors i gustos, el de la -cultura i la civilització, el d’intercanvi. Per mi, arrenca amb la mar d’infantesa i adolescència.
A La Fosca, Palamós.
Vinc d’una Girona grisa i negra. I més negra que grisa. A primers de juliol, ens deixaven a La Fosca, on érem lliures durant dos mesos, i on totes les emocions eren molt primàries. La llum, l’explosió de sentits, el descobriment de l’entorn, allò d’anat-te fent teva cada roca. I també comences a posar nom a tot, perquè és un mar iniciàtic, d’aprenentatge. Quan vas a fora, sempre tens present el mar de la infantesa com a punt de referència.
En aquesta ànsia de viatjar (“Descobrir que hi havia altres platges, altres penya-segats i altres pobles de pescadors, ens va despertar una curiositat i una ànsia viatgera compulsives, que ja no ens van abandonar mai més”), parla de l’Anna, la seva companya durant 30 anys. De fet, perd la por a l’avió per ella.
Hi ha el tòpic que diu que si tu viatges sol entres més fàcilment en contacte amb la gent. Quan portes 30 anys viatjant amb la mateixa persona i comparteixes interessos, això no et limita l’accés a les altres persones, sinó ben al contrari: passes a tenir dues vies de penetració a la població i la gent. Tenir acompanyant també ajuda a fixar a la memòria: verbalitzar en veu alta el que he vist en una conversa, amb una interpretació diferent, m’és molt útil, fa que revisi la meva pròpia visió dels fets, i acabes depurant.
“No m’agradaria viatjar només per posar xinxetes en un mapa, sempre més lluny, sempre a indrets més exòtics, sense importar-me tot el que va quedant enrere, a tocar de casa, encara per descobrir.”
L’exotisme m’agrada, però per mi és excepcional. No critico qui té d’altres maneres de viatjar. Al costat de casa tenim un paisatge que canvia cada dia de l’any, i amb el confinament ho hem vist! Es nota la vida com es va transformant, segon a segon. El nostre mar no és el mateix al gener, amb les minves i els dies de calma, que amb les llevantades de l’estiu. Són mars molt diferents. A un quilòmetre d’on ets hi ha un món que canvia del tot, mons que podries no veure i són al costat. Si vas al Cap de Creus de petit, tindràs unes sensacions; d’adolescent, unes altres; i quan tornes, de gran i en maduresa, unes de ben diferents.
Hi veiem una connexió molt especial amb el països mediterranis. “Grècia i Itàlia (…) només em causen enyorança quan arriba l’hora de marxar-ne”, escriu.
És així. Quan he estat a Polònia m’ha fet aquesta sensació, d’enyorar-me de casa. Finlàndia m’agrada molt, però és un país que em produeix nostàlgia. En canvi, a Grècia i Itàlia me n’hi aniria ara, si pogués. Quan haig de marxar-ne, sempre em sembla que m’hi hauria de quedar tres dies més.
Relata una trobada amb Leonard Cohen. Ens fa dubtar: realitat o ficció?
En aquest cas, la història és real! Ell ja era en una edat que havia canviat molt. Era molt més accessible. Li va caure bé trobar un paio amb qui parlaria d’artistes que coneixia i amb qui compartia el tema de la soledat de les gires i que de seguida va passar a l’alegria de Grècia. Va veure que no tenia cap interès en res especial, i per això es va obrir. Li va caure bé. Al llibre, tot el que hi ha està passat pel sedàs de la literatura, no falsifico, però també és evident que jugo a què tot sigui coherent amb el relat. Sí que hi ha una mica de ficció, sobretot en els temps, que no són exactes.
L’erupció de l’Stromboli és un passatge meravellós.
És que és excepcional, i el tenim aquí, al costat! Hi vaig ser quan hi havia una activat volcànica molt especial. Vaig tenir molta sort de viure-ho. Em molesta la moda d’ara d’aplaudir les postes de sol. A tots els paisatges mediterranis hi ha un paratge on s’ha de fer la foto. Ho trobo una mica impostat. En canvi allà, de tan exagerat, semblava pur barroc, una òpera. Em vaig trobar allà al mig i em va semblar que no em podia censurar aquell moment de plaer, que havia d’aplaudir i dir bravo a un volcà, com si fos un tenor. Era tan brillant l’espectacle com el del centenar de paios que estàvem sopant un plat de pasta allà davant.
El punt més exòtic també és el més proper: la connexió Portlligat-Dalí-Gala.
Hi faig parlar l’Alfredo, de la penya dels pescadors. Alguns dels pescadors que et trobes a Grècia, amb dignitat i tantsemenfotisme, et fan pensar que son herois o semi-deus i em semblava que els pescadors d’aquí, en aquest cas de Cadaqués, també podrien ser-ho. Tenen aquesta dignitat, l’habilitat de moure’s per la feina i el territori i, a la vegada, el luxe de ser cultes, de conèixer tothom, de tractar de manera natural amb la gent més destacada del moment. Els surt de l’ànima. M’interessava situar aquesta escena al lloc més proper i no només amb Dalí, sinó també amb Joan Ponç.
La lectura fa venir ganes de viatjar, però també de menjar…
Té alguna cosa de memòria personal, d’assaig, de quadren de viatge, de recull de contes (cada història podria ser llegida com un relat), però també té aquesta part de quadern d’estacionalitats, amb la natura, la verdura, la fruita o el peix i, per tant, de gastronomia. Però no he volgut abusar-ne, perquè volia fer un llibre d’atmosfera, amb tots els estius i mars possibles, que fos una crida per deixar-se anar, per obrir la finestra i recordar. Hi ha moltes lectures, de manera molt prudent.
El Mediterrani és un mar d’acollida i d’intercanvi, però també escenari de tragèdies.
En el “mar d’estiu” hi ha un esperit que et convida a viure, a gaudir dels sentits. Hi ha una llum més groga a Mallorca, o més blanca de les Cíclades. A mi, el nostre mar em convida a prendre notes, més que enlloc. I rellegeixo millor. És molt similar al fenomen que diuen que passa al desert, que et convida a entrar més endins. Trobo que al Mediterrani també passa això. Per això hi he posat l’episodi de Xipre, que és un símbol del pitjor Mediterrani.
Xipre encara està separada pel mur, el formigó i el filat.
-És un tema no resolt que marca l’enfrontament ancestral entre les dues ribes al llarg dels segles. Aquest mar que també és trist, amb l’episodi d’Icària i la soledat més estacional, dels que encara compten que tornin els fills i nets al juny. La soledat i duresa del “mar d’hivern”.
El confinament i la crisi fan que aquesta lectura tingui una nova perspectiva, ja que tenim la incertesa de quan podrem tornar a viatjar. Hem valorat poc el fet de tenir llibertat, de descobrir, tocar, passejar?
Ara tots hem descobert que la lliure expressió dels sentits és un dels plaers més grans que hi ha. I ens n’hem adonat ara, que no els tenim. El llibre té aquest punt nostàlgic, però ha estat casual. Ara és un “mar d’estiu” que, de moment, tenim prohibit. Però jo animaria tothom a deixar-se anar, a fixar-se en les coses petites. Tu mires la badia de Roses i la vista és esplèndida. Però si deixes el cotxe i comences a caminar, veuràs els pins, els penya-segats, la flaire, les onades, els esquitxos a la cara. Sentits que tot això et transforma, al moment.