Fotograma d''Algunas bestias'

De bèsties i família

Massa sovint ens aboquem a creure que el terror és una amenaça externa. Però, lluny de concepcions alimentades a base de ficcions, fantasies, llocs comuns i pors, l’autèntic terror, allò que més mal ens fa, allò que pot destruir-nos, sempre és més a prop del què pensem. Algunas bestias és una pel·lícula de terror que cal veure previngut; que més que sacsejar, incomoda. Un drama familiar on els esdeveniments avancen gràcies a una tensió interna que es fa irrespirable i gràcies a una posada en escena impecable i conscient.

Un pla zenital marca l’inici. A vista d’ocell, a la manera dels déus, veiem com una petita embarcació arriba a una menuda illa deshabitada del sud de la costa xilena. La isolació necessària per l’activació de la tragèdia, en un escenari feréstec que imposa respecte i on la natura és qui mana (ens costa entreveure, d’entre tot allò que floreix, una casa). Alejandro (Gastón Salgado) i Ana (Millaray Lobos) somien en fer un hotel turístic a l’indret i volen convèncer els pares d’ella per invertir-hi. L’entusiasme dels primers moments —tocs d’allò que semblaria una comèdia familiar costumista amb rerefons dramàtic— aniran mutant en misteri. El director, Jorge Riquelme Serrano, no estalvia pistes sobre el futur immediat: alguna cosa passarà. Alguna cosa trontolla.

El punt d’inflexió és la desaparició de Nicolás, l’home que els va portar en barca i que els subministra tot allò necessari per sobreviure i seguir connectats al món. Amb fred i la reserva d’aigua en perill, sense cap mena de comunicació amb l’exterior, el drama és servit. Res no pot aturar les bèsties, tot i que tenim dubtes que s’haguessin aturat si les condicions no haguessin estat tan propícies, perquè el mal no entén de coartades ni d’escenografies. El mal es manifesta taxativament, a la manera d’un tall net, sense la necessitat de preludis ni justificacions.

Riquelme Serrano cuina a la perfecció els personatges i els situa a la casella corresponent: tots tenen una raó de ser fonamental en una trama d’enganys, contrapesos i silencis. A poc a poc, ens hem adonat d’allò que passava, tot i que no ens deixa de destarotar quan arriba: de la complicitat al desesper, de la ignorància al no saber com frenar l’hemorràgia i el dolor. El monstre es manifesta i el resultat n’és una escena que materialitza el que no voldríem veure. Potser perquè la nostra vida diària és una lluita per sobreprotegir-nos del diable i per allunyar-lo de nosaltres, en l’exercici cínic de pensar que això no ens pot passar mai, que és assumpte dels altres. Però no, per això provoca una nàusea tan brutal, per això se’ns fa tan difícil de tolerar en un visionat. I per això, l’experiència d’Algunas bestiasés devastadora.

Una pel·lícula explícita, de territoris morbosos i ombrívols, però no exhibicionista ni asèptica, ni tampoc avesada a la incapacitat emocional. Perquè hi ha fets inhumans que ens condemnen a l’infern. Us preguntareu, arribats a aquest punt, si era necessari visualitzar l’atrocitat del fet en una pla fix que s’allarga en uns minuts interminables. Jutgeu-ho vosaltres. Sense simbolismes, pura catarsi. Algunas bestias et deixa fet pols i t’aterreix com poques pel·lícules aconsegueixen fer-ho, perquè el terror —el de debò— mai no és una amenaça externa.

Crítica publicada a El Temps (29 juny 2020)