«Amb la literatura he pogut canalitzar la ràbia i la impotència»
Enèrgica, sincera, torrencial i conversadora infatigable. Ens trobem a l’avantsala del bar de l’Ateneu en un dia d’especial tràfec. Hi ha soroll de fons, però no hi fa res: la Carlota Gurt parla amb l’energia de qui té coses a dir, de pressa, gairebé obsessivament, tal com diu que s’abraona a la vida i a les seves dèries. Després d’haver estudiat diverses carreres, de guanyar-se la vida fent de traductora i de comptar amb una llarga experiència en la producció de les arts escèniques —la Fura dels Baus, Temporada Alta—, debuta en la literatura catalana amb Cavalcarem tota la nit (Proa), un llibre format per “dotze relats més un” —no per superstició, sinó per com van ser concebuts— i que ve amb l’aval d’un guardó de prestigi.
Has entrat per la porta gran, amb un gran premi, editorial de primera, de la mà d’Òmnium.
Quan em van trucar per dir-me que havia guanyat vaig flipar i em vaig posar a plorar per telèfon. Estava en un moment vital molt peculiar i intens, en plena separació.
Molta gent et coneix de Twitter. T’ha ajudat a generar expectatives?
Unes expectatives desmesurades! A Twitter m’hi vaig ficar l’agost abans del premi, però de seguida vaig aconseguir un cert ressò, tot i que tinc molt poques referències de quan i com funciona un tuit, de com respon la gent, etc. Això sí: noto que em serveix per comunicar qui soc. I no enganyo: soc així, no faig un personatge. I és una cosa que agrada, perquè la gent va amb una cuirassa, però jo no: la meva cuirassa és que soc com soc.
Som a l’Ateneu, un lloc clau en la teva formació. Què t’ha donat l’Escola d’Escriptura?
Sobretot una base teòrica, molt necessària. Especialment en el primer curs. Està bé mirar-s’ho tot des d’un punt de vista poc literari i amb molt d’ofici. Si vols ser un Miquel Barceló, primer has de fer pintura figurativa. Inventar des de zero no deixa de ser una mica buit i penso que s’ha de passar per aquí per, després, fer el que vols. L’escola també m’ha ensenyat a fer una dissecció dels textos tot mirant l’esquelet que tenen, i no a través de l’emoció que et comunica. I m’ha servit per donar-me seguretat.
Com t’arriba la dèria d’escriure?
Em va agafar fa sis anys. De jove ja havia escrit, però ho vaig deixar. I quan a mi m’agafa una dèria… no puc parar, és com una obsessió. Aleshores no em volia apuntar a l’Ateneu, per una qüestió econòmica, i vaig llegir el llibre-manual de la Gotham Writers School, que et proposa exercicis de tècnica narrativa. Vaig acabar i, després, vaig entrar-hi, per fer narrativa i relat. He acabat el tercer curs aquest darrer mes de maig.
Com t’ho vas fer per alternar una novel·la amb l’escriptura dels relats?
Anava escrivint les dues coses, alhora. Quan vaig acabar la novel·la, la vaig deixar reposar i confesso que porto molt malament això de revisar. En aquest procés, va ser quan em vaig proposar de fer un recull per presentar-me al Mercè Rodoreda. De fet, al llibre només hi ha dos contes de quan estava a l’Ateneu, el “Cyrano” i el primer, “Les comportes”. Vaig passar tot l’estiu triant contes… i m’hi vaig presentar.
Per què creus que els contes es llegeixen menys?
Perquè requereixen un esforç de comprensió, com a escriptor i com a lector. Amb una novel·la, quan ja has entès els personatges, tot flueix i t’hi llences: és un tobogan. Però el llibre de contes és un gronxador.
Calvacarem tota la nit és un títol inspirat en Rilke. L’últim conte (“Primer va ser el cavall, després va venir l’escafandre”) està separat del recull i n’agafa la imatge.
El nucli dur dels contes està escrit en un cicle vital concret, responen a una manera de crear el conte, a partir de la metàfora. Quan vaig acabar d’escriure’ls, vaig veure que aquest —el”12+1″— era una cosa separada, un canvi de cicle. L’escrivia des d’un altre lloc. I Rilke surt al final, perquè realment va aparèixer al final, quan em van regalar el llibre que comença amb “Cavalcar, cavalcar, cavalcar (…).” D’alguna manera, és el que transmeten els personatges: som a la vida, però hem de cavalcar, perquè la vida no s’atura mai, hem de seguir.
Al primer conte, “Les comportes”, ja hi apareix l’element líquid, present a tot el llibre de manera simbòlica.
El conte va sobre la contenció i acaba amb la contenció viva, el fet de no trencar-se. Als antípodes d’això hi trobem l’últim relat, precisament.
Al següent, “La volta que els cobria”, ens endinsa en un túnel que ofereix diverses interpretacions.
La volta que els cobria és el túnel, però també el cel. M’agrada saber quines lectures en fa la gent. Per mi, és un conte sobre la maternitat: què passa amb les parelles quan tenen un fill? Quan t’enfrontes a la maternitat veus que hi ha uns clixés que no tenen res a veure i que passen coses a la parella. La maternitat és una cosa bonica, especial i màgica, com el túnel, però quan els nens tenen quatre anys i surts d’allà —del túnel, metafòric— et preguntes qui eres i qui era la teva parella. És una gran bufetada.
Hi escrius: “De què els hauria servit, la por, si tampoc no es podien fer enrere?”
Aquesta és la pegunta que travessa tot el recull.
Passem d’un conte en positiu, “Cyrano”, a “L’estiu etern”, on llegim: “Et vull colonitzar”.
Aquí hi ha la idea del conte. Quan coneixes algú i es crea una mena d’amistat o de desig, en realitat el que vols és que l’altre pensi en tu. Vols ser allà dins, saber que no estàs sol. Que, si mors, hi haurà un trosset de tu en aquell cap. És un mica egòlatra, però és així, no?
A “Bèsties carnívores” hi ha un canvi de terç total en forma de venjança literària.
Neix de la ràbia absoluta per la Manada, uns fets que em van remoure molt. Necessitava escriure-ho, em va sortir d’aquesta ràbia. Sé que literàriament és menys interessant, potser és massa directe, no hi ha lloc a la interpretació i és com una declaració política. Però penso que la literatura també ha de ser reivindicació. En aquest cas, intenta ser un retrat realista d’un món que existeix, per desgràcia. A mi, la Manada em desperta un desig de violència, de fer mal, literal. El que em surt visceralment és això, i gràcies a la literatura he pogut canalitzar la ràbia i la impotència.
“A totes” reflexiones sobre el porno i els infants.
El porno és un tema que em preocupa molt, i més com a mare. Des dels nou anys, els nens n’estan veient. Fa molta por. Hi ha un problema de banalització del porno, sobretot entre els homes, que el miren com una cosa graciosa. Em preocupa que estem normalitzant una cosa que és una aberració total. S’ha d’educar els nens en el sexe com a plaer, i els has d’explicar que el porno és ciència-ficció.
Després de llegir “Un forat ben fondo” pensem en la por a morir.
Connecta amb “El dia de l’alliberament”, en això de l’amor i la vellesa, sobre com ens encarem cap a la mort i com assumim la mort dels altres. La vida no deixa de ser una aprenentatge. La mort és una cosa de la qual no en som conscients fins que la tenim a tocar, i que te’n vas fent a la idea de mica en mica. Però durant tota la vida és allà, sense semblar real del tot.
Has comptat quan ulls humitejats hi ha, al llibre?
Massa! [riu]
“Que bestial és imaginar-te per un moment que no hauràs de frenar mai més”. El tempteig amb el risc de “Com si fossis immortal” ens fa una bona fiblada.
És molt literal, aquest final. És la idea de pensar “si em tiro o no”, el desig de voler tirar-se. A mi m’agrada l’adrenalina, però soc conscient que em puc matar. Però també sé que no sempre hem de frenar. En aquest sentit, jo soc de muntanya russa vital. Em tiro per un lloc que fa por, però m’hi acabo tirant, malgrat tot.
Això enllaça amb “Segons fets a la nostra mida”, un conte molt cru: “El temps no para, saps?”
Cada cop que el llegeixo ploro. És un conte que em va alliberar de la pena.
I arribem a l’epíleg, amb els versos d’Octavio Paz: “El tiempo (…), como el machete a la culebra“
Per mi són molt importants, ho defineixen tot, també el procés de creació del llibre. Volia un últim conte més oníric, totalment de símbol. Vaig dubtar molt. Però, com que està separat, funciona. Per mi, és un resum de moltes coses: em tiro al mar encara que em mori.