“El desig empeny els homes a conquerir imperis, a escriure novel·les o simfonies. Però quan aquest és saciat, s’acaben les fites”. Una màxima que és tan certa com el desig que ens mou a fer grans coses, a viure, a esclatar de creativitat. Una línia de diàleg d’Edmond, una pel·lícula alegre i lluminosa, enèrgica i enginyosa, que transmet entusiasme pel teatre, per la vida i per les muses.
Dirigida de manera inspirada per Alexis Michalik, la història aconsegueix el que pretén. D’una banda, és una experiència molt satisfactòria pel que fa a l’embolcall artístic, amb un disseny de producció espectacular i molt treballat, amb un vestuari i ambientació que fascinen i que ens transporten a la màgia del tombant de segle, entre el XIX i el XX, en l’època dels grans invents, de l’eclosió dels gèneres, de la socialització de l’art, de l’inici del cinema —magnífica l’escena inicial, en plena projecció dels Lumière, predint erròniament que el teatre s’acaba.
De l’altra, ens fa ser espectadors de les ganes de triomfar i transcendir d’un prometedor talent, Edmond Rostand, poeta i dramaturg que busca l’èxit que l’allunyi, per fi, del fracàs rere fracàs de cadascuna de les seves obres. És així com ens capbussem en la creació de Cyrano de Bergerac, gran obra del teatre francès, entre presses i paràlisis creatives, amb l’aparició sobtada d’un amor ple d’embolics, en una història de subtext seductor i d’engranatges literaris.
La recreació va més enllà del triangle format per Jeanne, Léo i Edmond —Roxane, Christian i Cyrano, sobre les taules— i ens travessa des de la senzillesa d’aquesta pulsió amorosa —ah, el desig que “empeny els homes”, el platonisme, la inconveniència, la impossibilitat— i que celebra els vaivens de l’ofici, els dimonis de la creació, els neguits de la posteritat, les ganes d’agradar i d’estimar, encara que sigui fent algunes giragonses. Encara que sempre quedi el pensament d’una vida diferent, qui sap si millor. Entremig, detalls per a diletants del dramatis personae i mitòmans: l’aparició estel·lar de Sarah Bernhardt, el protagonisme encantador del millor actor del moment, Constant Coquelin, l’aparició tubercolosa d’Anton Txékhov i, un cop acabat el film, uns títols de crèdit que són la constatació feliç de l’homenatge, amb la inserció d’alguns dels Cyranos històrics de l’escena francesa, amb nom i cognom.
No sempre es té l’ocasió de fer un viatge en el temps de dues hores on gaudir de la Belle Époque, tan esclatant com l’havíem imaginat. O per constatar que la ficció, però especialment la vida, val molt la pena. Com si, ara mateix —qui ho havia de dir—, poguéssim entrar al cinema o al teatre, i aplaudir quan apareixen els crèdits o s’alça el teló. Com si poguéssim gaudir de l’art que cura i reconforta, de sentir el desig que empeny, que mai serà saciat, que ens farà feliços, malgrat tot.