Qui li havia de dir a S. Craig Zahler que el seu tercer llargmetratge, Dragged Across Concrete (2018), arribaria a les pantalles catalanes en plena (i furibunda) reivindicació del Black Lives Matter, just ara que als Estats Units s’ha encès la revolució: contra els abusos racistes del cos policial i contra les agressions sistèmiques a les minories. No hi podem deixar de pensar en tot moment, des de l’escena de presentació dels personatges interpretats per Mel Gibson i Vince Vaughn, quan el primer reté a un sospitós de manera poc ortodoxa, pressionant-li el cap amb el peu mentre és a terra; i fins al final, on la violència, que esclata sense miraments, imparteix una mena de “justícia criminal”.
Amb tot el pes del moment, Dragged Across Concreteno podia ser un film més oportunament cruel i despietat, pel que retrata i per com ho fa. Hi veiem la xacra del poder corrupte, de les armes desbocades, del desig d’ascens en l’escalafó social, dels barris marginals on la llei l’imposa el més pispa. I aquells policies que pensen que són infal·libles i que no dubten a trepitjar tot allò que convingui per saciar l’ànsia de domini. És el cas de Brett (Gibson) i Anthony (Vaughn), que després que algú els enregistrés en plena mala praxis s’han vist suspesos de sou i feina. Convertits en la notícia del dia a totes les pantalles, decideixen portar a terme un pla per redreçar la frustració. Ho hem vist milers de vegades, però el film aconsegueix repuntar l’esquelet del thriller de gènere i, alhora, completar un univers sàdic i únic, on tot és parsimoniós, però imprescindible.
Després de signar Bone Tomahawk (2015) i Brawl in Cell Block 99 (2017), S. Craig Zahler dota d’èpica qualsevol element narratiu i ens torna a oferir aquella estranyesa que deriva d’un tractament temporal agosarat i d’uns esclats violents que condueixen els fets, en aquest cas en un darrer acte sublim, rodat amb un convenciment implacable. Apresa la lliçó —podem identificar-nos amb personatges d’ideologia menyspreable—, amb un codi que es fa gran on d’altres empetiteixen: en la força contemplativa de cada escena, per insignificant que ens sembli (el sandvitx de pollastre que l’Anthony endrapa sencer, en “el millor moment d’una guàrdia”), en el fet crepuscular en si mateix (Mel Gibson, impagable, irat, irònic), i en el pes majestàtic d’uns diàlegs que s’edifiquen de manera monumental.
Un cinema sòrdid, brut i desencantat, que passa per la incomoditat de la realitat social, per les convencions del noir i de les pel·lícules d’atracaments, per la buddy movie de sempre i per la necessitat de revenja i rabiüda autoafirmació. Incomprensiblement, hem hagut d’esperar una estrena tardana, en plena pandèmia, directament a pantalles d’ús domèstic (la podeu veure a Filmin), malgrat comptar amb dues estrelles de renom internacional. Un error del sistema, també en l’atzar oportú que l’ha fet coincidir amb l’esclat contra la violència que mostra.