Sembla mentida que Bacurau —premi del Jurat a Canes, premis a Millor direcció, de la Crítica i Jurat Jove a Sitges— fos escrita abans que Jair Bolsonaro arribés al poder. Amb guió de Kleber Mendonça Filho i Juliano Dornelles, la pel·lícula és un western distòpic, ambientat en un futur no gaire llunyà, amb alguns punts de realisme màgic i l’ànima emparentada amb l’acció, virulència i absurditat d’Assalt a la comissaria del districte 13 (John Carpenter, 1976) i en d’altres obres de l’explotation dels 70. Però els esdeveniments l’han fet arribar a un lloc no del tot previst.
Estrenada en plataformes de visionat sota demanda (Filmin, Movistar+, Rakuten, Vodafone i Orange), mostra els esdeveniments que passen a un petit poble del nord-est brasiler on acaba de morir una de les matriarques, Carmelita, i que està sent esborrat misteriosament del mapa. A poc a poc, els habitants prenen consciència que hauran de resistir, sense saber exactament de qui o de què. La mort esdevé una possibilitat, però és un preu a pagar per combatre l’avenç dels cacics, dels depredadors sense escrúpols, dels caçadors de recompenses, del colonialisme imperant en una societat que retrata massa bé.
Els ingredients sempre són al punt, en preparació del clímax que ho remati tot. Amb un inici sobri i realista, quan Teresa (Bárbara Colen) arriba al poble amb un maletí ple de coses que són per a tots. Un missatge del fils que mantenen la comunitat, malgrat algunes diferències i punts dissonants (el personatge de Sonia Braga, Domingas). O l’escena patètica d’un alcalde que fa un discurs al no-res, amb un poble que no vol ni veure’l. O l’escassedat de l’aigua i els xantatges que se’n deriven. O l’homenatge al propi John Carpenter (l’escola porta el nom de João Carpinteiro), a l’spaguetti western o a George A. Romero. O que Udo Kier, justament, sigui qui lidera el grup d’assaltants americans. O un home i una dona, nus, que encenen l’espurna de la venjança i donen el punt de sortida al darrer acte. Fins al final, on la sang és un gust lúdic, en la defensa d’un poble invisible —del Nord del Brasil, del sertão, o d’una favela inaccessible— per defensar-se, per sobreviure, per existir, malgrat tot.
Bacurau com un crit alçat que desafia la piconadora ultradretana que ostenta el poder al Brasil, la retallada incessant de llibertats i la desinformació, la planúria moral que significa el món globalitzat, l’arrasament de les particularitats i les comunitats petites, l’enorme bretxa existent entre el poder i la resta de la civilització. Que alerta dels líders populistes i violents que són un perill per a pobles, comunitats, singularitats i dissidents.
Sembla mentida, perquè Bacurau va ser escrita abans que Jair Bolsonaro arribés al poder. Però tot això pren forma en aquest poble minúscul i rabiüt, que es defensa d’un atac militar exterior, sense entendre mai ni les raons, ni on condueix l’acció. És la violència pel plaer d’exercir-la, és el joc de domini que regeix la llei de la selva o del desert. I és la defensa de qui no es resigna a desaparèixer del mapa.
BACURAU
Kleber Mendonça Filho i Juliano Dornelles, 2019