Amanda, de Mickhaël Hers

Amanda: Una gestió honesta del dol

Si llegiu l’argument d’Amanda (La meva vida amb l’Amanda), de seguida visualitzareu una gran quantitat de llocs comuns, d’imatges recurrents i de calfreds sentimentals. David és un jove d’uns vint anys, amb feines precàries i sense massa línies clares a l’horitzó, que porta una vida tranquil·la en contacte amb la seva germana i neboda, de set anys, i amb la nova veïna Lena, acabada d’arribar al barri. Un bon dia, un atemptat al parc fa esclatar el seu petit món en mil bocins: la mort de la germana comporta un dolor immens i inesperat, i també que s’hagi de fer càrrec de la seva neboda. Però, amb molt bona mà, el director Mikhaël Hers aconsegueix fer un film d’exquisida petitesa, posant cura i gens de grandiloqüència en allò que el fa sincer i delicat.

Amb els fets del Bataclan encara roents, però també prou llunyans, la primera connexió es fa amb No aconseguireu el meu odi, el llibre escrit per Antoine Leiris després de perdre la seva dona –i que el seu fill, d’aleshores 17 mesos, perdés la mare– en els atemptats de la sala de París. Un llibre breu, colpidor i valent que tenia com espurna la carta dirigida als terroristes o que va donar la volta al món, publicada per ell mateix a Facebook cinc dies després de la tragèdia. Aviat ens adonem, però, que l’atemptat és un assumpte tangencial. Que no veurem el procés de pair la desraó, de curar ferides i de posar l’odi a lloc, sinó que, en realitat, Amanda és una acurada composició sobre com gestionem el dol. Sobre com païm la pèrdua i com ens aproximem a les persones que tenim al costat, en plena ferida, en una altra versió d’allò que tan bé explicava Estiu 1993 i del moment on prenem consciència que cal mirar endavant. Dues pel·lícules que, al seu torn, un servidor no pot deixar de connectar amb Max Porter i El dol és aquella cosa amb ales.

És aquí on ens situem, exactament: amb el focus posat en el després, en com persones normals amb vides ordinàries intenten superar el desastre. De la immobilitat a la complicitat d’un partit de tennis a Wimbledon, en un clímax final on arribem potser massa forçats, però que no posa cap mena de fre a una pel·lícula honesta i preservada de l’exageració, d’un alt contingut emocional, però poc sentimental. Qualitats que tan bé acompanya la música d’Anton Sanko, mai intrusiva ni lacrimògena, lluny de fer-nos caure al parany del plor de rebaixes. Que tan bé saben interpretar un fantàstic Vincent Lacoste, vist recentment a Chambre 212, obra inaugural del D’A Film Festival —quina manera de plorar esquinçat, de trencar-se i ser creïble— i Isaure Multrier, la neboda, un prodigi de contenció que ens guanya quan aprèn la mesura del dol, a la graderia, just quan “Elvis ha abandonat l’edifici”. I que tan bé sap conduir Mikhaël Hers, amb un sisè llargmetratge que ens commou sense maltractar-nos.

La meva vida amb l’Amanda és la senzillesa d’acceptar la pèrdua. Una nuesa narrativa que va al compàs de la nuesa de l’ànima, que ens mostra els engranatges de la resistència humana. La superació, l’abraçada, el no sentir-se sols. Una mena de pel·lícules de qui sembla que no en podries esperar gaire cosa, i que acaben omplint la sala, i la vida, de raons.

AMANDA (LA MEVA VIDA AMB L’AMANDA), 2018
Mikhaël Hers