La crisi sanitària ha estat un desastre absolut pel sector cultural. Llibres, teatre, música i les arts en viu encara no s’han refet de l’aturada comatosa, sense saber del cert quan es podrà redreçar la situació i tornar a la desitjada “normalitat”. En el cas del cinema, l’apagada ha tancat sales i estroncat la cartellera. Unes circumstàncies que han convertit Onward en el fracàs comercial més gran de la història de Pixar, amb 100 milions de dòlars recaptats mundialment, quan les xifres es mouen habitualment entre els 1.000 milions. Un daltabaix totalment immerescut.
Estrenada el 6 de març i amb un recorregut escapçat per l’emergència mundial, la reobertura de sales –que es farà de manera progressiva a partir del 12 de juny– ha vingut amb l’anunci de la recuperació d’algunes de les obres que hi havia a la cartellera pre-crisi. En una pirueta irònica, Onward (“endavant” en anglès) té una segona oportunitat, tal com tenen els dos protagonistes del film, els germans Ian i Barnley Lightfood. Però no ens avancem. Parlàvem de fracàs, d’aquells ressorts atzarosos que delimiten les aptituds i el reconeixement d’una obra artística. En aquest cas, promoguts per les circumstàncies planetàries, de difícil driblatge.
Quin lloc ocupa Onward, en l’imaginari Pixar? Malgrat que la companyia cada vegada té menys marge d’enlluernament i innovació –i malgrat que ha decidit recrear patrons propis ja coneguts: una parella en contrast, un viatge de redempció, humor, aventura i sacseig emocional al punt—, el film resulta impressionant a nivell tècnic i compta amb una fulgurant exhibició de colors i textures que gaudim des del pròleg, on se’ns explica com n’era de fonamental la màgia en el passat. I com aquesta ha estat esborrada per l’avenç tecnològic, per la manca de fe i de valor, per l’adotzenament i la vulgaritat, com si aquest món d’elfs atrafegats, ciclops i centaures desganats, dracs domèstics i unicorns insalubres que furguen a la brossa no ens fos gaire llunyà. La vida suburbial estatunidenca de cada dia.
L’aposta de Dan Scanlon, a qui només li sabíem la poc entregada Monsters University (2013), resulta magnífica: lletjor i diversió, a la una, en una reivindicació de la realitat perduda. Perquè el món màgic no és l’ocult d’aquesta realitat —com passava al binomi Monsters, Inc. i Monsters University, o també a Coco—, sinó que el món real és qui ens oculta la màgia d’on provenim. Per això Onward és fascinant: dos germans orfes, un apocat i l’altre friki, que busquen la manera de realitzar un encanteri que els retorni el pare, mort quan eren petits, per 24 hores. I l’adventure quest que en resulta, en un viatge d’iconografia nostàlgica on hi veiem àncores tant amb obres de capa, encanteri i espasa, com amb Aquest mort està molt viu —les cames, el ball, l’slapstick espurnejant.
Entretinguda, amb bones escenes d’acció i el punt just de caramel·lització, amb un clímax que emociona, i molt. Perquè Pixar també necessita dir que la màgia no ha mort, i perquè Onwardés un cant optimista. Per tot allò únic que ha sepultat la rutina, per la fantasia que vindrà, per l’esperança en un món que encara —malgrat l’obstinació dels fets— no ha oblidat la manera de ser feliç ni de somriure.