Momenti di trascurabile felicità

L’alegria de les petites coses: Guanyar-se la vida

Confesseu-ho: també us agrada plorar i riure, a la vegada i a cor què vols. De fet, pagaríeu el que fos per aquella sensació d’unió perfecta que s’estableix entre rialla i sanglot. Potser perquè és la recepta que ens condueix amb més fidelitat a l’alegria —i el sensensetit, al capdavall— de la vida. És d’aquest moment màgic, i pouant en la inversemblança de les històries estil Capra, d’El cel pot esperar —que el film acaba subvertint— o de la magnífica A vida o mort –amb David Niven superant les decisions del tribunal celestial–, d’on beu la interessant Momenti di trascurabile felicità, pel·lícula de Daniele Luchetti que fon dos relats de Francesco Piccolo, qui també en signa el guió.

Paolo, el protagonista, s’encabeix en l’imaginari arquetípic del melodrama italià, al cent per cent. Xerraire, amb un punt obsessiu, menys divertit del què es pensa, amb un riu interior de pensaments, filosofades d’estar per casa i dubtes que comparteix amb nosaltres. El film va al gra, d’entrada: com cada matí, en Paolo agafa la moto i fa les mateixes rutines, fins i tot la que diu que s’ha de saltar el semàfor en vermell, amb aquells segons de més que té calculats i que li permeten avançar i girar. Però el càlcul falla i un camió l’envesteix, morint a l’acte en l’accident. Tot seguit, arriba a una mena de purgatori —en format oficina de l’INEM, caòtica i cridanera— on descobreix que hi ha hagut un error de càlcul i que li corresponen 92 minuts més de vida. Com els aprofitarà, què en farà, d’aquesta bola extra, és el quid de la qüestió.

En Paolo esdevé el centre gravitacional, acompanyat per l’àngel custodi que interpreta el malhumorat Renato Carpentieri. En l’hora i mitja de més que té, aprofitarà per veure la dona i els dos fills, mentre aprenem qui és i què ha fet a través de flashbacks —molt ben inserits en el relat—, sobretot a nivell de relacions amb altres dones, del lligam amb la seva pròpia i, en menor mesura, de la relació amb els fills. Tot plegat podria ser l’argument d’una drama de pes, de profunditats negríssimes, però no: Luchetti i Piccolo capgiren els supòsits amb cada espurna humorística, per com el protagonista ens rebat des de la quotidianitat, des d’aquella absurditat dels actes que fem i desfem cada dia, per la tendresa de ser maldestre, d’haver errat, de ser tan humà com per veure’ns-hi reflectits. Una apel·lació a la tendresa de les foteses més elementals, a la sensació que el temps estreny i que massa sovint el perdem sense pensar-hi gaire. Un film on preval més el penediment d’aroma nostàlgic, que la redempció.

La bona elecció del protagonista, un escaient Pierfrancesco Diliberto, fa que tot es mogui en el terreny que va entre el més lúcid i el més ximple, cosa que ens provoca la complicitat de la simpatia i que ens fa sentir, com ell, el pes de les busques del rellotge en avenç implacable. Un film que és disponible, en temps d’estrenes cinèfiles sotragades, a la Sala virtual de cine i a diferents plataformes de visionat domèstic. Arriba al moment just, ara que ens convé creure en la força que tenim per canviar les coses, per aconseguir que una vida molt millor sigui possible. Ara que sabem que el més especial de nosaltres és allò que ens fa tan humans, tan absurds, tan  únics, tan desprotegits en la transcendència, tan semblants els uns als altres.

Crítica publicada a El Temps (27 abril 2020)