Tots hem assistit alguna vegada a una assemblea. I hi hem vist les ganes de figurar del llest de torn, les incerteses de l’apocat —que acostuma a ser justament qui té més a dir—, aquella figura silenciosa i amb voluntat d’invisible que s’ho mira des de lluny, l’assenyat impol·lut que vol imposar una idea en benefici del bé comú, l’abrandada que és a punt de fer una vaga de fam, les propostes eixelebrades del pamfletari irredempt. Però, sobretot, hi hem vist que l’emoció és sempre el que acaba dominant l’escena, no pas l’argument racional, la justesa o l’enteniment. Així funcionen les coses, i així d’absurdes acaben sent.
Àlex Montoya, cineasta autodidacta bregat en l’art del curt —nominat als Goya 2014 per Lucas, menció especial per Como conocí a vuestro padre a Sundace 2010— debuta en el llargmetratge amb Assemblea, una obra que mostra a la perfecció tot això. A més, s’ha convertit en la primera pel·lícula de producció espanyola que trasllada la seva estrena del cinema a una plataforma de visionat domèstic, Filmin, degut a la crisi sanitària de la Covid-19. Basada en l’obra teatral La gent, escrita pels propis guionistes, aconsegueix mostrar com n’és de difícil prendre decisions de manera comunitària i com ens afecten factors viscerals que poc tenen a veure amb el seny o l’objectivitat.
Amb molt pocs elements —un sol escenari, una sola acció de facto—, Montonya és molt hàbil en la conducció dels diàlegs, sostinguts gràcies a un guió convincent i a unes interpretacions de gran solvència. Francesc Garrido, Cristina Plazas, Greta Fernández —la pel·lícula va ser rodada abans de La hija de un ladrón—, Nacho Fresneda, Jordi Aguilar o Sergio Caballero, entre d’altres, donen la justa mesura a aquesta obra de cambra, que comença amb aires irònicament documentals —les frases buides de sentit sense context, extretes de qualsevol procés deliberatiu— i que mostra que és possible fer sonar bé una comèdia sense gags ni desbarrades, sense pirotècnia d’oferta, només amb el diàleg, el gir, la rèplica.
Del moment croissants a la vaga de fam, d’una protesta nudista a les cessions, els acords, les interrupcions constants, els punt de vista i, en especial, els rols que establim en aquestes situacions. I la normalitat de la diversitat ideològica, però sobretot lingüística: aquest film de matriu valenciana aconsegueix que el castellà i l’accent català i valencià convisquin de manera natural, fresca, real, potser com no hem vist encara en cap producció catalana. Tal com és, sense estranyesa: un retrat costumista, un tall en els temps que vivim.
Més enllà d’això, i de la pluralitat d’egos i les maneres de portar a la pràctica la proposta d’un concert estival —que és l’argument no aclarit de tot plegat—, el film és dur, sobretot en l’escrutini de l’engranatge de participació ciutadana, sobretot en aquella política d’esquerres que va eclosionar durant el 15-M, en temps d’una engrescadora “democràcia directa”. Si pensem en aquells dies i en tot el què ha passat, fa feredat. Potser per això aquesta Assemblea val molt, en els 74 minuts que dura: perquè té una lleugeresa plena d’amargor oculta, perquè ens fa pensar i en fa veure que fins i tot les millors idees, amb les millors intencions, poden acabar sent una enganyifa.