Després de veure afectada la participació al festival de Màlaga a causa de la crisi sanitària, A stormy night arriba al D’A Film Festival com a un dels grans reclams de l’edició 2020, que s’ha viscut confinada entre el 30 i el 10 de maig i que s’ha pogut visualitzar a la plataforma Filmin. El certamen, a banda d’haver-nos ofert una collita de pel·lícules remarcables —de Herzog amb Nomad fins al noir cru de Roubaix, une lumière, passant per la ciència-ficció minimalista i acolorida de Little Joe, pel sotrac de Some beasts o per les espurnes refrescants de Chambre 212 de Christophe Honoré–, també és un agraït aparador del nou talent. Sobretot d’aquell que viu al marge de la producció massificada i impersonal. Aquell que aposta per la història, per la mirada, per l’ànima i per la inquietud de fer-nos arribar una emoció única.
És el cas d’A stormy night, el debut en llargmetratge del cineasta català David Moragas, rodat entre Nova York i Barcelona en poc més de deu dies i en blanc i negre, amb dos únics actors com a grans protagonistes. Es podrà veure a Filmin només durant 48 hores, a partir del 9 de maig i com a clausura. L’oportunitat d’endinsar-nos en una història mínima de quotidianitats i d’imprevistos, amb el tempo de qui no té pressa i gaudeix de la conversa, com a mostra d’un cinema fresc, ben pensat, deutor d’aquelles comèdies romàntiques —Notting Hill, Quatre bodes i un funeral i, especialment, La boda del meu millor amic— que el mateix Moragas confessa haver devorat en la seva trajectòria com a espectador i cinèfil.
Una tempesta de magnituds desaforades altera la rutina deNova York. El vol de Marcos (interpretat pel mateix Moragas), un jove documentalista que viatja a un festival a San Francisco, és cancel·lat degut al temporal que assolarà la ciutat durant la nit i demana refugi a una amiga (Elena Martín, via telefònica), qui comparteix pis amb Alan (Jacob Perkins). Una estranya parella que fa avançar aquesta història mínima on Marcos i Alan esdevenen únic motor, de situació en situació, de paraula a paraula, en un in crescendo creïble que va de del recel inicial en conèixer un desconegut, fins a la complicitat total de confessar allò que han de confessar.
Sense gairebé res en comú, amb filosofies de vida força allunyades, els dos s’embrancaran en un estira-i arronsa d’idees, rèpliques, veritats i mentides, amb el mar de fons de qüestionar-se allò que hem definit com a “amor romàntic“, tot convertint la nit que han de passar junts com l’oportunitat de conèixer-se millor, de replantejar-se qui són i, sobretot, de valorar què han fet i què voldrien que fos la vida.
Moragas signa una dramèdia queer sense cotilles ni pretensions excessives, desacomplexada, natural, al punt just de condiment, on també hi ressona el cinema com a manera de capturar i recrear-se en els records —les imatges del documental de Marcos, que s’entrellacen amb el film—; els dibuixos d’Annie Hall que hi ha al menjador —l’homenatge a Woody Allen, del cartell del film fins a la textura, els diàlegs i els personatges; o la crisi d’angoixa d’Alan quan se’n va la llum. És així com ens afecta el desconegut, mentre el confinament ens fa replantejar l’essencial. De com les pors ens tenallen i ens controlen, i de com hem de fer l’esforç per superar-les.