És una pel·lícula estranya, exasperant i li sobra part del metratge. Però Vivarium també té fogonades d’una brillantor que escapa de les prediccions de les mitjanies i de tot allò que anomenaríem “la normalitat”, una etiqueta tan avesada al consum cinematogràfic de la multisala o de la plataforma a l’engròs. A banda que —i això la fa molt recomanable— sembla feta expressament pels temps que corren. No només per ser metàfora del confinament total on vivim, sinó per l’homogeneïtzació i supercontrol on hem abocat les nostres vides. Sense ser-ne, com els protagonistes, gaire conscients.
Presentada internacionalment a la Setmana de la Crítica del darrer festival de Canes i vencedora a Sitges en la categoria de Millor actriu (Imogen Poots), la pel·lícula s’ha estrenat aquest 8 de abril a través de l’espai de visionat en línia salavirtualdecine.com, una iniciativa de la distribuïdora A Contracorriente Films en col·laboració amb diverses sales i circuits d’exhibició, impulsada com a mesura de xoc contra les estrenes cancel·lades per la crisi sanitària. La premissa és simple: una jove parella —en Tom (Jesse Eisenberg) és jardiner i la Gemma (Poots), mestra— vol fer un pensament i comprar-se una casa. Una llar “per tota la vida”. I aquí comença l’espiral, el desconcert, l’ofec, amb la visita a una immobiliària on els atén un agent mig histriònic, mig sinistre que els acompanya a una nova, fotocopiada i llustrosa urbanització. La visita al pis pilot esdevé un punt de no retorn: s’hi queden atrapats, no s’endevina cap escapatòria, condemnats a viure en un espai de ficció, construït com si fos un plató o, més precís encara, un malson laberíntic, de repetició constant i amb un dia a dia que els pertorba.
Com una mort en vida, com un patiment per poder deslligar-se de la corda que els subjecta. I l’alienació, la desesperació, l’haver renunciat, sense voler-ho, a una vida amb colors propis, amb decisions úniques, lluny del camí pautat per algú que desconeixem. Curiosament, el director Lorcan Finnegan posa a l’inici del film una escena que acabarà sent simptomàtica de tot el que vindrà: en Tom, fent-se el burleta, organitza un simulacre d’enterrament a un ocell mort que li mostra la Gemma, sense saber si l’ha mort ell fent feina. Un fugaç simulacre de comèdia romàntica creepy que aviat passa a ser un thriller angoixant, i que compta amb una esplèndida posada en escena de Finnegan, detallista en tot moment i terrorífic quan cal.
L’espectador queda atordit, tant com els personatges. Això n’és el gran llast: l’obra fa giragonses, és repetitiva i no troba el camí que porti a la resolució, en un procés que es fa interminable, també per a nosaltres. El dubte és si això era la genial convicció de Finnegan (que tot plegat fos tan irrespirable com per no voler ni tan sols empatitzar amb uns protagonistes que sembla que es desintegrin) o bé una premissa excel·lent que es descontrola sense veure la línia d’arribada. Sigui com sigui, ningú li pot retreure l’oportunitat del moment. I que assenyali, prou cruelment, l’american way of life, l’angúnia de la procreació i la perpetuïtat, la maternitat. Al capdavall, això: l’asèpsia de la vida feliç que ens venen amb falses promeses i que —prou que ho sabem, ara més que mai— és una invenció per tenir-nos controlats.