Barcelona, ni això, ni allò. A mig camí de ‘Westworld’, entre hordes d’autòmats sàdics que es revolten contra la civilització, i de ‘La La Land’, xiulant ben ufanosos la melodia que ens vol nets, nobles, cultes, rics, lliures, desvetllats i feliços. Per una banda, un parc temàtic gore d’on hem expulsat els veïns i que ha convertit els carrers en l’escenari de cartró-pedra d’una ‘zombie walk’ d’apòstols devots de la ‘Lonely Planet’. De l’altra, una patuleia d’estrelles que es recreen en la pròpia autocomplaença, vanitoses de saber somriure com ningú més ho podria fer. Una ciutat amb gent que parla en majúscules, que escolta amb sordina i que pensa amb reserves, no fos cas. Una capital on fan coreografies clandestines els covers dels ballarins del musical que ho peta, fent veure que vivim mentre pensem en una ‘bucket list’ prèviament publicitada. ‘Barna’, una tirallonga d’amors esquinçats, mentre els recordem amb aquella manera de pensar què-hauria-passat-si. Com si Damien Chazelle ens hagués dirigit i acabéssim aproximant-nos amb el nostre propi turment, adonant-nos que no, que no som a Los Angeles, ni tampoc a Paterson (Nova Jersey), ni a la place Saint-Sulpice on Perec s’esgotava, i que mai no farem un ‘Breakfast at Tiffany’s’, ni vivim en un món on tot acaba com hauria d’acabar.
Som a Can Fanga, una ciutat de hipsterisme i anarquisme, de camàndules literàries, de grupuscles i ‘thrillers’, de Planeta i d’adoradors de Ken Loach de-quan-era-Ken-Loach. Una capital amb escola, de gust refinat i d’aires desmenjats que ha acabat engolida per la faràndula del quedar bé i que ha oblidat les temptacions incontrolables. La Barcelona que es posa guapa per oblidar el sarau que escrivien els exèrcits de troneres, tots aquells condemnats a ser part de la ciutat i del carrer, de la manera de respirar, d’ofegar-se, de viure i de maleir-se. Una tirallonga de carrers que s’uneixen per ser-ne un de sol, malgrat estrats, atmosferes i elevadors socials que porten a l’èxit.
Una ciutat que ha agafat les cendres de la ‘gauche divine’ per fer-ne butaques còmodes, una ciutat que ha regirat les escorrialles de Porcioles per practicar un servilisme gentil, educat i pompós. Una ciutat megacosmopolita que vol i dol, entre Virginie Despentes i La Monyos, entre Kate Bolick i Jorge Bucay, entre Joan Sales i Federico Moccia. Entre tu i els altres. Una ciutat anestesiada pel record d’allò que va ser, sepultada per la voluntat de l’olimpisme, silenciada per la sobreprotecció, assenyalada per la subvenció partidista.
Barcelona, tot això. I, alhora, una altra cosa. Potser una memorable revolució, potser una manera d’estar per casa. Entre ‘Westworld’ i ‘La La Land’, encara tan meravellosa i fascinant com el desig d’allò pendent.