Les Misérables comparteix nom amb el clàssic de Victor Hugo, però també un lligam subratllat en la cita que tanca el film, després d’un fos a negre que ens deixa amb l’ai al cor: “No hi ha males herbes, ni mals homes. Només hi ha mals cultivadors”. Així ho deixà escrit l’auto francès i així ho reprèn Ladj Ly, al colofó d’aquesta història de baixos fons, de corrupció i intimidacions, de supervivència a l’extraradi, de com s’apliquen les lleis que regeixen el món que no surt mai a les notícies si no és per una batussa, un mort o un incident.
Un lloc que també té, com a la novel·la de 1862, el barri de Montfermeil –on va créixer el director i on vivien els Thenardier– com a escenari. És allà, però podria ser a qualsevol altre punt de la Banlieue. És el primer dia de Stéphane (Damien Bonnard) amb la Brigada de Lluita contra la Delinqüència del barri, on compartirà equip amb els experimentats Chris (Alexis Manenti) i Gwada (Djibril Zonga), dos agents que mantenen a ratlla, i de manera molt particular, les tensions existents al polvorí que és la zona, amb diversos grups, clans i ètnies en pugna per veure qui n’ostenta el control. La realitat és tossuda, i la injustícia, també: han passat 150 anys des que Hugo va relatar les misèries d’un barri deixat de la mà dels governants, tan perifèric com per no importar ningú, sense inversions en allò troncal, sense cap altre destí que la implosió, la pobresa i generar ciutadans miserables.
Tot ficcionant la no-ficció, Ly presenta una opera prima impecable, amb nervi i un discurs emprenyat, amb el malestar d’un barri al qual ens fa entrar des del primer minut i amb una història que anirà creixent en tensió fins a l’incendi final. El director retrata els carrers amb la desimboltura de qui els ha trepitjat i de qui, encara avui, n’és veí: en coneix els racons des que els gravava quan era adolescent, com també en coneix les jerarquies, les trampes, la ràbia i les passions. Tant s’hi ha implicat que fins i tot apareix el seu propi fill, Al-Hassan Ly, personatge clau en el punt d’inflexió de la trama –que, curiosament, es produeix gràcies a l’enregistrament domèstic d’uns fets, via dron. Els fets seran l’esclat de tots aquests impulsos reprimits, de joves que no veuen sortida ni futur, fictíciament units en la victòria de la selecció francesa de futbol, en unes escenes inicials que són un simple miratge.
Una realitat social en ebullició que són la matèria primera d’una collita de films d’aquest 2019 amb massa coses en comú: Joker, Us, Paràsits o Les Misérables, per dir-ne quatre de destacats, amb èxits i reconeixements. Totes quatre amb la metàfora impulsiva i rabiüda de les escales, imatge de l’ascensor social, de l’ànsia de voler pujar, d’haver de baixar, de ser, d’amagar-se; totes amb la revolta com a motiu, amb l’espurna encesa per un sistema en fallida; amb la pobresa insostenible de la majoria, amb la reclusió a què són sotmesos els qui no tenen poder. El món ens avisa; el cinema, també. Ly ens mostra com l’horror és a un no-res d’esclatar, com l’odi només es remet amb compromís, amb la valentia de dir-ho. Això és Les Misérables, un film de trama policial que esdevé social, que ens fa desvetllar. Un dels millors films de l’any, valent, en cru, expressiu i realista, fet per un talent a qui caldrà seguir de prop.