El hoyo: Podria no ser una simple ficció

El hoyo és una d’aquelles pel·lícules menudes, valentes i enginyoses que estaven condemnades a ser un èxit. Històrica triomfadora al festival de Sitges —és la primera pel·lícula de producció espanyola que guanya en els darrers 25 anys i la primera obra amb producció catalana que ho fa en tota la història del certamen—, el debut deGalder Gaztelu-Urrutia va ser un fenomen del boca-orella. Potser per la dosi que oferia de rerefons social, potser per una premissa claustrofòbica i desafiadora —en la línia de la triomfadora del 1997, Cube, de Vincenzo Natali—, potser per no tenir por de ser massa gore, ni d’alguna sortida d’humor negre, negríssim.

Estava condemnada a ser un èxit, perquè el futur que mostra no és gaire llunyà. De fet, amb la situació d’emergència sanitària que vivim, un dels mantras més repetits és que el futur és avui. Que vivim al futur, que la distòpia ja no és una invenció, que era això, la por a l’extinció, a la desigualtat social, a la frontera terribleentre rics i pobres, entre els qui sobreviuen i els qui moren, entre morir o matar. Després de passar per la cartellera sense fer massa soroll, fa un dies que ha estat reestrenada a Netflix, on porta instal·lada entre les més vistes des del primer dia. I on s’ha convertit en un èxit internacional, com certifica el número 1 als Estats Units.

La història s’explica en un únic escenari: una estructura gegant i de dimensions desconegudes, amb dues persones en cada nivell, amb un buit al mig per on va baixant una taula amb menjar. Una taula que és plena quan és a dalt de tot, al nivell 1 i que, a mesura que baixa, es va buidant per l’acció famèlica dels habitants de cada nivell, desesperats per poder omplir el pap quan en tenen l’oportunitat. De seguida, ens martellegen unes quantes preguntes: qui és a dalt i a baix? Per què aquesta jerarquia? Què determina la teva posició de privilegi? I sobretot: com es pot sortir d’aquesta presó on es troben tràgicament confinats?

La premissa és senzilla però poderosa, i se sobreposa a diversos alts i baixos de ritme i d’intensitat. De fet, no és una pel·lícula perfecta —i algú trobarà que el final no és a l’alçada de les preguntes que planteja—, però tampoc no cal. És una pel·lícula desacomplexada, que ofereix el que promet —més enllà dels amants del gènere— i que ho fa escapant dels ensopits llocs comuns on s’han enquistat la majoria de produccions que persegueixen l’èxit en el cinema estatal. El hoyo funciona, perquè funciona la metàfora que construeix sobre l’egoisme en la societat actual. En com està repartida la riquesa, com gestionem elsrecursos i com pensem –o no– en els altres.

A banda d’aquest rerefons, que donarà llargues estones de debat entre els espectadors —a dia d’avui, per via telemàtica—, el film funciona perfectament com a thriller, com a simbologia distòpica que passa en una terrorífica presó vertical excavada al subsòl, imponent únic escenari, amb un Ivan Massagué que assumeix amb nota el rol de protagonista, amb bons diàlegs, ritme, agilitat, girs, sang, fam, supervivència, fe, raons i un bon subtext. Per patir i gaudir-la a casa, ara que tampoc tenim escapatòria i que el futur és avui. Donem-li voltes: l’assumpte podria no ser una simple ficció.

Crítica publicada a El Temps (6 abril 2020)