Hi ha molta cosa de misteri fascinant en la filmografia de Terrence Malick. D’entrada, per l’estranya disposició de l’obra en el temps: una primera etapa d’escapisme i concisió, de només tres films en tres dècades, encetada per Males terres (1973), continuada per Days of Heaven (1978) i sublimada amb The thin red line (1998); i una segona frenètica, si contemplem els cànons i els tempos dels primers anys, que s’inicia el 2005 amb The new world i que en quinze anys comprèn set films —amb un altre en preparació, The last planet— i uns quants curtmetratges.
En l’etapa actual hi ha hagut una preocupació constant en tota peça: la recerca del sublim, de la llum, de la raó de ser, de l’existència insignificant i, al mateix temps, tan plena, de la vida. Malick ha sabut crear impacte i desenvolupar-se en l’enigma a través d’una àuria divina, de fondària forçosament messiànica, i s’ha mogut en terrenys lírics i hipnòtics per mitjà del símbol, amb més o menys encert. Des de la fascinació pel colonitzador John Smith i la descoberta d’un nou món fins a la vida de Franz Jägerstätter (interpretat per August Diehl a la recent A Hidden Life), passant per la insistència en el repunt filosoficocòsmic —amb un cim magistral a l’obra mestra que és L’arbre de la vida (2011), però també massa pretensiós a l’existencialista Voyage of Time: Life’s Journey (2016). I aquí és on l’espectador trobarà la punxa a Malick: en l’excessiva recreació de la seva singularitat lírica, en una imatgeria predictible i intercanviable.
Presentada al Festival de Canes 2019 en la secció oficial de llargmetratges a concurs, A Hidden Life conté el millor i el pitjor d’aquesta pulsió creativa. Nominada a millor film als Independent Spirit Awards i seleccionada pel National Board of Review com una de les millors pel·lícules independents de l’any, són tres hores de fascinació paisatgística i humanística on Malick subverteix l’estereotip del biopic per mostrar-nos els fets que van determinar la vida de Franz Jägerstätter (1907-1943), un camperol austríac que va negar-se a lluitar en favor del Tercer Reich durant la Wehrmacht, i que passa d’objector de consciència a màrtir. Una decisió que el va posar en contra del seus veïns i que afecta la seva família, la dona Fani (Valerie Pachner) i els tres fills, especialment brillant en una primera part que colpeja pel vitalisme, per l’amor que desprèn cada acte, per la felicitat de saber que s’està fent el bé, per la manera de feinejar i de resistir les mirades inquisitives, l’odi, l’assenyalament.
Aquesta primera hora, d’una veritat i lírica sublim, embriagadora sense mitges tintes, deixa pas a les altres dues hores —presó i judici—, que reculen en intenció i fascinació. I que donen la mesura del sobrecarregament, de subratllar el que ja ha estat dit, de reiterar-se en la forma, en els trucs i en els pics emocionals. Amb un Malick que segueix entestat en la importància d’aquells que resten en l’oblit, imprescindibles per mantenir un món que no s’esfondri. Un Malick que no para de fer excursions a la llum, de buscar l’origen de la puresa, encara que sigui pagant el preu d’haver renunciat a la sorpresa, de deixar de banda el misteri més fascinant de tots per abraçar, gairebé en exclusiva, la transcendència.