Persecució (L’Altra, 2019) és la novel·la més llarga de Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969), amb una història que atrapa des de la coberta —blanc, inquietud, misteri— i des de la primera pàgina, i que deixa un regust agredolç quan l’acabes. Una novel·la on reflexionarem sobre la mort —omnipresent— i els seus efectes, on l’autor barreja el moment polític dels darrers temps amb la trama, i on hi ha molt de somni i de diàleg amb la consciència, amb totes les veus en primera persona, despullades i directes. Què passaria si després d’un any compartint la vida amb algú que estimes, et confessa que és un assassí?
L’inici és concís, molt clar, no deixa espai al dubte ni a l’escapatòria.
El primer paràgraf me’l va donar una assistent a un dels clubs de lectura que faig. Em va explicar que tenia una amiga a qui havia passat justament això: sortia amb un home i quan feia un any que anaven junts, li va explicar que havia matat la seva anterior parella. Aquesta persona va tallar la relació de seguida.
Que segurament és el que faríem tots.
En tot cas, vaig trobar que era una història molt interessant i que em podria plantejar què hauria passat si no hagués dit adeu-siau. Què passaria si hagués volgut saber més? Què volia dir haver sortit amb una persona que resulta que és un assassí?
És un llibre de persecució del mal, però també sobre la mort i els efectes que provoca entre nosaltres. “Els assassins són gent normal”, diu ell a l’inici del llibre. Tothom pot ser un assassí?
És la condició humana. Quan un militar o un botxí maten, són uns assassins? Un assassí és algú que mata algú amb tota la consciència de fer-ho i això no és tan fàcil com sembla. Una cosa molt interessant del passatge bíblic de Caín i Abel és que és el primer mort que apareix a la Bíblia, i és un assassinat. I, a sobre, és un fratricidi! Fins a quin punt Caín es pot considerar un assassí, des del moment que mai abans no hi havia hagut ni un assassinat ni un mort? Com podia saber Caín que Abel moriria? I el mateix passa amb nosaltres: què sabem del que implica un assassinat?
Parla de mort, però també de culpa i de redempció. Al principi, ella diu: “Sí que sé que va tocar-me amb les mateixes mans que havien matat la seva dona, i que em va mirar amb els mateixos ulls que la devien veure morir”. És un impacte.
Som catòlics i judeocristians, tenim molt interioritzada la culpa. I la culpa et dona una reflexió moral sobre les coses. Si penses que tens alguna cosa a veure amb un assassí, quan el castigues a ell, d’alguna manera també et castigues a tu mateix. La gràcia és que les fronteres no estan delimitades, que ens movem en aquests territoris de poca definició. Posem paraules a una zona d’ombra.
Aquesta zona ombrívola, molt present en els espais i escenaris de la novel·la (la perifèria, els contorns de l’aeroport de Riudellots, les càrnies), ens connecta amb un gran nivell d’abstracció, molt psicològic.
La literatura és essencialment consciència. Quan tu escrius una frase, què té de realitat i què té de creació? No està gens clar. Jo crec que la cosa essencial de la literatura és la creació, no la còpia. El que ens interessa quan llegim o mirem un quadre no és el grau de realitat que tenen. El que ens interessa és la creació, la imaginació. Quan diuen que tal llibre és una novel·la psicològica o que “l’autor coneix molt bé l’ànima humana”, jo no crec pas que sigui així. Més aviat, el que fa l’autor és inventar aquesta realitat, aquesta ànima humana. El gran exemple és Harold Bloom, que quan fa el cànon occidental hi posa en Freud. I Freud és literatura o és ciència?
En tot cas, hi ha una connexió molt rodorediana amb els somnis, amb tot el tema oníric, molt recurrent i molt present al llarg del llibre.
No se m’havia acudit la connexió, però sí, és cert, potser perquè per a mi la Rodoreda és molt important.
Els fets s’entrellacen amb la nostra realitat immediata: l’1-O, l’agost dels atemptats, els accidents d’avió de Spanair i Germanwings. En aquest sentit, impacta molt el retrat que fa de la fotografia del Younes [un dels terroristes de la Rambla] mort, a la fi del llibre.
El mal és això, és atractiu i repulsiu alhora. Davant d’una foto així, o d’un ofegat al Mediterrani, o de qualsevol mort, d’una banda ens atrau perquè ens encurioseix, però sabem que l’acció mateixa de mirar-la té un punt de maldat. Per això la “Persecució” és la persecució del mal, el que fa que hi hagi lectors que pensin que és desagradable i d’altres que no. La qüestió és, sempre, on comença el mal. Si t’atrau veure imatges de dolor, en quina part tu ets responsable d’aquest dolor?
Aquesta imatge és part del final. Un final que desconcerta, molt a l’estil David Lynch. El llibre em recorda molt el cineasta, sobretot per l’atmosfera que crea.
Encara no m’ho ha dit ningú, i me n’alegro molt que t’ho hagi suggerit. Per a mi, David Lynch és un dels grans creadors vius. Aquest és un final obert, que ens demostra que el món no funciona amb conclusions fermes. És un final en marxa, tot i que la novel·la té dos o tres finals.
Del final, a l’inici, a la primera cosa que veus del llibre: una coberta abstracta, molt blanca, que trenca la línia editorial amb una fotografia. Ha estat cosa seva?
Totalment! L’editorial en proposava una altra, però jo vaig veure clar que havia de ser aquesta imatge, molt en sintonia amb Els nois. Vaig trobar la imatge de casualitat, al Twitter. Em va atraure per com es relaciona amb una escena en concret del llibre, que poca gent detecta. I perquè té un aire molt inquietant, amb els peus del cérvol enfonsats.
Vostè i l’editorial tenen un lligam especial. Va ser el primer autor de L’Altra, amb Els nois, i també va inaugurar la col·lecció d’assaig, amb El cas Pujol.
Sí, la vaig estrenar doblement [riu]. Crec molt en el catàleg. No soc escriptor per tenir una presència pública, o per ser polític, o per fer diners. La finalitat de la literatura no és tenir una presència publica, tot i que vesteix molt. El mateix Pedro Sánchez, president del govern espanyol, acaba de presentar un llibre. Per què? Perquè fer un llibre vesteix. Qualsevol presentador de televisió fa un llibre. I no ho fan per fer diners –perquè no n’hi ha, de diners–, sinó per tenir prestigi. És com Sant Jordi, que és la festa del llibre, no pas la festa de la literatura. Però, per mi, com a escriptor el que compta és l’idioma, no pas el vestit.
L’art de treballar les paraules.
El que compta és la precisió i la creació d’idioma, tot donant a les paraules un sentit que no tenen d’altra manera.