J. A. Bayona no ho tenia fàcil amb Jurassic World: El regne caigut. Primer blockbuster a Hollywood, encàrrec de Steven Spielberg, endinsar-ne en la saga nascuda amb Jurassic Park, i fer un producte amb ànima que, alhora, fos capaç de competir amb les grans estrenes del moment pel que fa a recaptació. I se’n surt, perquè Bayona manté l’essència meravellosa de la pel·lícula fundacional i aconsegueix fer la millor entrega de la saga juràssica des d’aquella.
El film comença amb un cataclisme de dimensions gegantines, excel·lentment rodat i planificat: una erupció volcànica amenaça l’illa Nublar, lloc on hi ha els dinosaures que queden en vida després de la desaparició del parc temàtic Jurassic World. Claire Dearing, exgerent del parc, ara és la mantenidora del Grup de Protecció de Dinosaures i es dedica a protegir els dinosaures. I, és clar, aviat reclutarà Owen Grady, l’exentrenador del parc.
A partir d’aquí, Bayona demostra un gran –i acreditat– talent pel cinema que deixa en evidència Jurassic World, el precedent, i que aconsegueix dotar la pel·lícula d’ítems vencedors: credibilitat, empatia, una història ben travada i pensada, humanitat en la presa de decisions i en cada gir de guió, aprofundiment de l’essència iniciàtica de la història, apropament a l’univers Spielberg des del moll de l’os del drama, escenes d’acció que demostren que el cineasta és capaç del “més difícil encara”, i la conversió de la segona meitat de la pel·lícula en un meravellós relat gòtic, amb casa encantada, ombres allargassades, pors infantils i un futur que no sembla millor que el present. O que el passat.
La constatació d’un fet, conegut ja a hores d’ara arreu del món: Bayona no decep mai. Tampoc en aquesta ocasió, amb una pel·lícula que mereix un llarg recorregut comercial i on es torna a rodejar del seu equip habitual, format majoritàriament per talent nostrat i provinent de l’ESCAC.
Crítica publicada a Nació Digital (7 juny 2018)