Meravellosa intranscendència

Potser Wonder Woman no té cap mena d’importància, però certifica algunes coses:

1. Que s’ha acabat, per fi, l’estigma que diu que DC no pot fer pel·lícules allunyades de la megalomania de pell aspra i designis obscurs.

2. Que s’ha acabat la cançó que diu –i no sense raó– que DC és una factoria d’herois superpomposos, superencantats de tenir problemes molt supertranscendents, de ser part d’una teranyina d’odis i absència d’esperances que configura un món abocat al desesper, el fracàs i la traïció.

3. Que una dona pot ser un gran heroi de carcassa autèntica –i no impostada–, sense les ínfules morals de l’arquetipus masculinitzat a base d’una càrrega de testosterona i d’una tradició gens adient als temps que corren.

4. Que una directora, Patty Jenkins, pot dirigir un film com aquest i fer-ho lluny de l’aroma del refregit habitual.

Wonder Woman és pura diversió, a mig camí d’una aberració pulp –quin deliri a l’estil Flash Gordon la part de l’illa– i de la trama carregosa –la història d’amor entre Steve i Diana no arrenca mai, i mai és creïble en l’emoció.

Però, sense tenir cap importància, Wonder Woman és el film més agraït de DC des del Cavaller Obscur, malgrat totes les distàncies possibles. Amb una història que guanya al camp de batalla, amb grans escenes on veiem els porus i la cruesa de la guerra, amb una narrativitat que no s’entrebanca i que compta amb el gran carisma de la meravellosa contundència de Gael Gadot.