Com una cançó que sona amb la lleugeresa més admirable del món. Com les ganes pre-púbers de tornar-la a posar i aconseguir que la cinta quedi impregnada de la impuresa del cassette que ressona en nosaltres. Com si Up fos un revitalitzant de tres minuts en bucle, com si To find you fos una pedra preciosa convertida en lletania. Com si John Carney hagués fet la seva millor pel·lícula, mancada de transcendència barata, totalment desacomplexada i indissimuladament deutora de l’alegria de viure, de sentir i de ballar sense haver de pensar què coi diran els altres. De caràcter desinhibit, com un ritme que s’encomana amb el risc de no poder-la treure del cap durant l’estona que dura la felicitat de recordar, de saber com eres i de caure en la meravella del cinema que destil·la autenticitat. D’això va la cosa, posats a fer: la temptació de ser sempre allò que vam somiar, i poder-ho acaronar per una estona. Com cantava The Cure a In between days, més o menys: “Come back, come back, don’t walk away“.