Spotlight, flamant Oscar a Millor pel·lícula, és un film necessari, pulcre, obert a l’anàlisi. Una pel·lícula que s’ha de veure.
Primera. Perquè el guió no té cap fissura i sempre és precís. Misèries humanes, pors, ràbia, valors i valor. Una mostra d’allò que és qualsevol grup humà sota pressió.
Segona. Perquè no es pot ser més efectiva partint d’elements tan simples. Cinema pur.
Tercera. Per la història que explica. Quatre periodistes buscant la veritat d’un cas sistemàtic d’abusos sexuals a Boston, una de les ciutats més catòliques dels EUA.
Quarta. Per com explica aquesta història. Amb intel·ligència, rigor, ofici fílmic i sempre amb l’ai al cor. Matrícula d’honor, per l’honestedat total i per fugir dels sentimentalismes.
Cinquena. Perquè reivindica el periodisme. Una esplèndida radiografia de com es va estirant el fil i de com un grup de periodistes exerceix –malgrat les pressions més furibundes i també les més subtils– la seva professió.
Sisena. Perquè és una guia moral de com fer bé la feina, siguis o no periodista.
Setena. Perquè no criminalitza persones, sinó l’estament que permetia els abusos i que els ha estat tapant al llarg de dècades.
Vuitena. Perquè compta amb un repartiment coral amb Michael Keaton, Rachel McAdams, Liev Schreiber, John Slattery, Stanley Tucci, tots ells esplèndids. Però, en especial, per un entusiasta Mark Ruffalo.
Novena. Perquè consagra el talent innegable de Tom McCarthy, ja vist a Win Win, The visitor o The station agent.
Desena. Perquè és un dels pocs films d’aquest curs que sobreviurà el pas del temps, i es convertirà en un referent.