La promesa que mortifica

Leconte s’atreveix a adaptar un relat d’Stefan Zweig i no fa res per evitar una derrota sense mostrar el mínim de dignitat artística. Esmorteïda i estèril, Patrice Leconte ha abandonat qualsevol mena de vivesa, convertit en un nàufrag que viu de rèdits inversemblants en una terra de ningú. La promesa ens situa a Alemanya, 1912, abans de la Primera Guerra Mundial. Un jove d’origen humil (un risiblement asèptic Richard Madden) s’enamora de l’esposa (Rebecca Hall, un bloc de gel, malgrat els intents de salvar-ho amb ofici) del seu cap, un ric empresari (Alan Rickman, un talent abocat al no-res gràcies a la in-habilitat de Leconte).

El que comença com un amor platònic d’estar per casa acaba com una història d’amor avant la lettre amb dos amants que mostren una inexistència total de passió. És per fugir de la butaca sense dilacions: una pel·lícula de guió tan obvi que fereix, tan poc versemblant que mortifica, tan feta amb desgana que ofèn. Tan vertiginosa com els efectes que produeixen els seus moviments de càmera, absurds i desatrosos.