David O. Russell té una tendència habitual a fer pel·lícules amb una poc dissimulada autoestima, fets des de la consciència d’agradar i, sobretot, d’agradar els grans factòtums que mouen els fils dels grans premis de la indústria. Des que va dissenyar l’encomiable The fighter (2010) fins a La gran estafa americana (2013), la seva filmografia ja no es mou ni un centímetre de l’stablishment, en una cursa que combina el gust per atraure la claca a les sales de cinema i per aconseguir el favor de la crítica més gasiva.
Malgrat que, de vegades, es desdibuixa en un pastitx irregular, Rusell sap quins són els seus punts forts: l’aposta per dignificar el valor dels personatges, per mantenir un to entre una comicitat sense acudits i una vivència humanament inversemblant, i, també, per posar la càmera en llocs on mai posarien el focus aquestes majors que sempre acaben aplaudint-lo.
Joy sedueix a través d’una comèdia de tocs lleugers i que vol fer-se gran en el viatge de la seva protagonista fins arribar a tocar els fruits del somni americà. Treu bona nota perquè no se li pot demanar més del que ofereix. Tot és a lloc, fins i tot aquest benintencionat intent de fer extraordinari l’ordinari, subratllant l’acció amb una banda sonora excel·lent i fent que la música marqui la pauta de l’optimisme.