Avorrida i exasperant, Irrational man no és res més que una idea –més o menys suggeridora, més o menys atractiva– convertida en un motiu que la justifiqui. El farciment que acaba sent el metratge és, gairebé de dalt a baix, sobrer, excepte la motivació de cometre allò tan irracional com la mort, que és, en si mateixa, l’única necessitat d’haver fet la pel·lícula, i d’explicar una història que hauria d’haver estat un curtmetratge. Ni funciona el farcit com a costumisme de la vida posh de quatre intel·lectuals amargats de la high class, ni té sentit com a exercici de radiografia del cinisme de la ment humana. Anodinament i a pinyó fix, Woody Allen patina pel seu punt fort: recobrir de contingut el no res. No sempre pot sortir bé. I entre el swing terrible (i magistral) de Match Point i la genialitat sostinguda de Blue Jasmine, Irrational Man es queda convertida en aquella efervescència de l’aspirina que és devorada pel got.