La proesa, que ja havia estat relatada abans de manera magistral per James Marsh al documental Man on Wire (2008), és la recreació d’un sense-sentit. Entesa la pulsió, Robert Zemeckis sap convertir aquest tremolor apassionat en allò que la història demana, és a dir, en un film que necessita un punt de vista poètic i allunyat del soroll industrial del gust d’un Hollywood que el director domina a la perfecció.
L’emoció hi és, tot i que The Walk estigui partida en dues parts. La primera, corresponent a la primera hora de metratge, mostra una presentació dels fets infantil, amb un narrador que grinyola en l’intent de ser part de la faula, en si mateix. Edulcorat i imprecís, Zemeckis remunta el vol en una segona part veritablement poètica, on l’experiència d’arribar a les Torres i de creuar-les és tot un espectacle, minimalista i transcendent. Petit dansa sobre la corda, amb Nova York als seus peus. I trobem el prodigi, com l’emoció de saber que tot és fràgil i terriblement efímer, fins i tot les torres més altes.
Al final, la proesa és la contraposició al desastre. El film és una declaració d’amor a una ciutat ferida pel pas del temps, on tot va canviar, d’un dia per l’altre, sense saber-ne les conseqüències. En una de les darreres escenes, Petit recorda com li va ser ofert un passi vitalici on, a la casella de la data, posava: “forever” (“per sempre”). Que cruel és saber que absolutament res és per sempre.