Magistral en la construcció versemblant en base a fonaments científics demostrables, The Martian (2015) marca un retorn amb honors de Ridley Scott a l’espai. Després del desgast d’un llenguatge que semblava fos a Exodus, i subratllat per la fallida exploració de Prometheus (amb la segona part ja a l’agenda), aquest Mart isolador és una efectiva reformulació del Robinson Crusoe (1719) de Daniel Defoe, així com una entretinguda lectura del Nàufrag de Robert Zemeckis. Rutina, enginy i distensió irònica es donen la mà per forjar un nou món, vermell com mai, creatiu i no tant inhòspit, on Matt Damon és explorador i, alhora, científic d’exacta pulcritud. Encertadíssim en la caracterització, Damon s’afegeix a un festí hiperrealista que no deixa d’emocionar, de crear neguit, de construir fantasies insondables, d’imaginar sortides quan tota fugida sembla impossible. Un Scott sense solemnitat i amb rubor, amb la mà divina que sap oferir un dels darrers tasts de l’art que, per fortuna, encara és capaç d’oferir quan visita espais siderals.