La nova ració de la “religió Miike” a Sitges ha fet de Yakuza Apocalypse (2015) un nou clam d’alegria per a tots els seus acèrrims devots. Violenta, sarcàstica, boja, amb punts estrafolaris dignes dels millors desvaris d’una filmografia inimitable, el film explica l’auge de Kagayama, un dèbil subaltern que és lleial al llegendari cap de la “yakuza”, Kamiura. La cosa es complica quan un sicari assassina el cap i Kagayama descobreix que el seu cap era, en realitat, un vampir.
Farcida de moments d’un humor fregant a l’absurd, Yakuza Apocalypse mosta una altra manera –a través de la particular lectura ultrairònica de Miike– d’explicar la fi del món, amb una delirant batalla entre vampirs i membres de la “yakuza”, i amb uns dolents malignes dignes del parc infantil més cafre. Una vitalitat a prova de xiulets i de desànim.
Un gol per l’escaire de la previsió dels estrategues que volen encotillar l’ànima de les pel·lícules. I un públic que professa fe cega en la cabriola més desaforada, en la plantofada a un encavallament lògic dels fets i de tota la bestialitat del món pervers que viu al cervell del geni Miike.