A l’inici, res no fa sospitar que Victoria serà el que acabarà sent. Escenes de joventut, mil vegades vistes abans, amb una jove solitària de festa. Una mica d’alcohol, i unes amistats fugisseres. Això és tot. A partir d’aquí, una llarga estona, a temps real, de coneixença, de diversió, també de flirteig. De compartir la solitud, que és del que tracta aquest drama enverinat. Rodada en un únic pla seqüència, el film es centra en dues hores i vint minuts de la vida d’una jove immigrant per Kreuzberg, a Berlín.
Són les quatre de la matinada i Victoria coneix, a la sortida d’una discoteca, quatre joves amb qui compartirà les properes hores. La càmera com a testimoni directe de tot el que parlen, senten, festegen i viuen. I una experiència que farà que la seva vida pateixi un gir total, evidenciat quan ella interpreta el Mephisto Waltz de Liszt, al piano de la cafeteria on treballa. Un vals enèrgic sobre una de les representacions de Satanàs del folklore alemany. És un gir anunciat de manera magistral, tètric i revelador d’un descens als inferns que ja no tindrà aturador.
Poques paraules es poden afegir a la sensació de veure aquesta Victoria. Simplement, cal veure-la per gaudir de la valentia de Sebastian Schipper, un director que gosa oferir un únic pla seqüència de més de dues hores, com si res. Minuciosament construïda i planificada, amb un crescendo que acaba sent molt dolorós, gràcies a una esplèndida Laia Costa, a un director com Schipper i a una música que només podia composar un talent com el de Nils Frahm. Triplet, talent… i victòria.