De Cançó amb esgarrip i dos poemes (Lleonard Muntaner Editor, 2015), el darrer llibre de Laia Martinez i Lopez (Berga, 1984), en podríem dir mots com visceral, sensorial, desafiador o catàrtic. Però tots farien poca justícia –per molt que siguin de filar prim, pel que fa als guanys– a la poètica de l’autora i, més en concret, a l’àgil orfebreria d’un llibre que culmina el relat començat amb L’Abc de Laia Martinez i Lopez (2009) i L’estiu del tonight, tonight (2011), i que ho fa a través d’uns versos que mostren un verb en estat físic, fet tou dels dits, fet empremta que palpa els ulls, mentre el lector –ell rai!– es deixa palpar.
Sempre creixent, la veu poètica de Laia Martinez i Lopez, mostra les derives d’una obra polsegosa (quan cal), latent (en l’esclat més íntim) i viva (a cau d’orella), mentre ens ensenya les coordenades d’uns versos que, reunits, formen un concís mappa mundi (“i assenyalares amb un vers / les coordenades al teu mapa”). Perquè és just aquí i ara on es troba l’autora, també traductora del rus i també veu de Jansky, el duet d’electrovèrsia que comparteix amb Jaume Reus i amb qui acaba de publicar el seu segon disc, ÉÈ (Primeros Pasitos, 2015).
Tres poemes llargs, en un “continuum” ininterromput
El llibre comença amb Poema del pont, una primera part que intenta apamar “els altres”, fer lligams que justifiquin cada visió de l’Amor, d’aquella voluntat que empeny a creure-hi. La segona part, Cançó amb esgarrip, és un crit melòdic, una imprecació que es fa a un tu que voldríem que respongués, de tant com en tenim ganes, de tant com respirem. El neguit poètic desfila per la complicitat de la pell, del plaer, de la conquesta, i sempre amb dubtes que parlin d’un amor que no estalvia res: “i essent tan gran la fera / i emprant jo tan bé les mans / de poble en poble amb una fona / disparo als més savis amants, / l’amor més bèstia.”.
La tercera part, Reptilianes, és l’assumpció (“Tant i tant va patir la carn / que la consciència es despertà / de l’hòstia.”) que parteix d’una caiguda al pou per imaginar fugides, fent invocacions als mites, a la nuesa d’Eva i Adam, a la transmutació d’Ovidi o Kafka, a la permeabilitat de ser, d’existir i d’haver sobreviscut. L’empresa és dura, i la imatgeria necessita “totes les forces extraterrestres”, entre d’altres éssers i litúrgies d’un bestiari famèlic. Fins a esdevenir canvi en si mateixa, una veu poètica feta rèptil (“capaç d’engolir un home / igual a la meva còrpora o més gran”) i capaç de “reptar” el món, desafiadora, renascuda, més forta, preclara (“Jo he tret un ull a cada banda / i l’univers m’apama el crani”).
El resultat d’aquest triple cant que és Cançó amb esgarrip i dos poemes és un llibre de consolidació de la pròpia veu. O, si es vol, la constatació de la metamorfosi perpètua de viure, d’escriure i de deixar petja en un món que, de vegades, va massa de pressa (“volies / aparellar la ment amb l’entranya: / ho vàreu encomanar al temps / –prò el Temps, passava”). Una obra que referma les bases d’una lucidesa que es fa cos i que frega els sentits, que atrapa, que tusta i que et remet a la vida de tot allò que creies inamovible.