Anacleto és un dels fills pròdigs de la “factoria Bruguera”, aquella rauxa ninotaire que va revolucionar el mon de la vinyeta a l’Estat espanyol i que va tenir el seu epicentre a Barcelona. De la nòmina de l’editorial en destaquen noms com Ibáñez (Mortadelo, Rompetechos, el botones Sacarino), Escobar (Zipi y Zape, Carpanta) o el mateix Vázquez, que va aconseguir una notòria popularitat amb La familia Cebolleta i Anacleto: agente secreto.
La pel·lícula es manté lluny dels riscos de l’adaptació i és un merescut homenatge al personatge, però també a un món divertit, boig i que vivia sense respir. El segell de Bruguera hi és, així com també hi són les referències a d’altres personatges claus de la formació sentimental del propi director, com ara Superlópez –que sembla que també tindrà adaptació properament, signada pel mateix Ruiz Caldera– i que apareix en un pòster d’una de les primeres escenes.
Justament, el segell Ruiz Caldera és una de les constants, una marca intransferible i reeixida que ja ha fet alguns cims en comèdies com 3 bodas de más. Potser per això el director agafa el mateix background i li afegeix unes dosis d’acció a l’estil James Bond (un Imanol Arias emmirallat en Sean Connery), tot i que el balanç deixa com a vencedor l’humor. Però, sortosament, els tocs d’acció, molt propers a l’slapstick, fan oblidar que transiten llocs comuns del gènere gràcies a la ironia, cigarret rere cigarret i “sapristi” rere “cáspitas”.
El resultat, en 87 minuts, és allò que Anacleto: agente secreto havia de ser: frenètica i divertida, demostrant poder visual i una història tot terreny. A mans de Ruiz Caldera, l’argument (previsible) esdevé el vehicle idoni per fer brillar els personatges, entre totes les traces d’autor que se li suposen i tant agraden els espectadors: cançons comercials evocadores (qui pot oblidar Carrie a 3 bodas de más?), rèpliques àgils i els instants de la vida d’una parella en la trentena.