L’ordre monolític de la vida adulta, les penes i alegries, els drames personals i les misèries de fer-se gran. Tot això hauria de ser la matèria primera de l’educació sentimental dels nens, una cosa que Pixar porta provant de dibuixar des de fa dues dècades a través d’un discurs honest. El primer gran touch down va ser la vida en set minuts d’Up, massa obscena per a tant d’esglai de realitat. Més tard, el segon: les joguines de Toy story 3 s’abracen conscients que han de morir plegats, a l’abocador incendiari que és, diguem-ho clar, aquest teatre per on ens passegem. Dos punts que marquen una preciosa pirueta metacinematogràfica. Anys després, aconseguida l’aprovació dels personatges fundacionals, i demostrant que l’esperit segueix viu, Inside out explora, a fons, el quid fundacional: no hi ha vida sense dolor. Arribant al moll de l’os, la pel·lícula funciona com un viatge a l’essència mateixa de Pixar, i de la connexió amb el cinema. Som records que s’esfondren –els primordials, però també els altres– i som feliços si hem sabut d’on ve cada tall que ens obre un abisme. La resta, pur espectacle monumental que fa que una història mínima contingui el secret que ens empeny a veure cinema, que ens empenys a viure, cependant. L’impacte de saber que hi pot haver alegria, malgrat que ja haguem entès que el camí no té retorn.