Avengers: Age of Ultron: La part transcendental

Entesa com una successió de caos, cops i escenes de transició cap a tot allò que ha d’esdevenir-se (aka Civil War), la segona part dels Avengers és allò que oferia la primera, però amb un tel de seriositat. El tall del muntador, inefable, no només elimina algunes brometes que no calien, sinó que passa pel boc gros la humanitat de la persona-darrere-l’heroi per centrar-se en la part transcendental del món a punt d’explosionar. Tot plegat fa que el remolí sigui indeturable, amb un Ultron passat de pretensiós i afectat, amb alguns defectes –encara– d’empatia flagrant (Bruce Banner i Natalia Romanova, us necessitem!) i amb una lleu comissura als llavis (Vision, a l’aparato). Poc marge per la mística, i molta maniobra per a l’aterratge. Si bé The Avengers (Joss Whedon, 2012) era un pla perfecte, The Avengers 2. The age of Ultron és la relectura de la pausa, la maduresa del gran cop. No serà com la primera vegada, però la satisfacció serà, asseguren, molt més profitosa.