Entre el brogit, el ball, l’estridència i els himnes que necessiten ser cantats a crits, Antony Hegarty ofereix als milers d’assistents al concert un moment d’èxtasi místic, del tot inusual en aquesta mena d’esdeveniments. Situat sempre al mig de l’escenari, abrigat per una impol·luta i majestuosa OBC, l’artista novaiorquès posa el públic dins de la bombolla, on aquesta comunió ja és imparable, gràcies a una presència escènica que embolcalla –malgrat la distància i la magnitud– i, sobretot, gràcies a una manera irrepetible de dir cançons estremidores, que emocionen i que deixen sense esma. Amb el públic entregat, Hegarty ha tornat a demostrar, cançó rere cançó, que l’etiqueta de “pop melancòlic” ja no li fa justícia, perquè cada cançó és una troballa, perquè la seva carrera ja ocupa un lloc d’honor en la història de la música popular. Valent, emotiu i irreductible, l’èpica intimista d’Antony and theJohnsons ha colpejat Barcelona a través d’una manera d’autoafirmar-se, de ballar i d’entendre l’èxtasi (“I’m finding my rhythm as I twist in the snow”), com si cada cançó fos un esclat de la trista meravella de viure.
Antony and the Johnsons colpeja el Primavera Sound amb la seva èpica intimista (Nació Digital)