Travessar el límit

Crítica de ‘Fosca límit’, apareguda a El Punt Avui (Ricard Mirabete)

Ens cal una experiència creadora de llenguatge que ens acondueixi a trepitjar escenaris, paisatges i intensitats estètiques, que basteixin un imaginari com més proper a la realitat millor. És ben clar que no farem el relat de fets quotidians sense suc ni bruc. Trepitjarem el somni i la visió. Mostrarem l’esclat íntim que dibuixa el nostre món mental en versos esgrafiats a les parets mestres de casa nostra. No caurem en aquella mena de poesia de l’experiència que antigament relatava, d’una manera grandiloqüent i amb format de carta-postal, les misèries i els fets quotidians del poeta-ciutadà o del poeta-exiliat, per exemple. Si cal, crearem un alter ego que doni el contorn exacte del nostre reflex vital. Semblant a un mirall, però no del tot. Com un alè que esdevindrà imatge transformada: “L’univers és una manera de caure. / Ets tu, figura de tu i d’altres manifestacions. / Com l’horror que rebota a les parets, / entre la vida i la manera d’agenollar-te” (Alè i mirall).

Esteve Plantada (Granollers, 1979) amb Fosca límit ha construït una obra unitària distribuïda en quaranta-quatre poemes, que adquireix una autonomia específica que desenvolupa un parell de línies simbòliques paral·leles: l’ésser humà i el món. El jo poètic pren el model humà de l’aventurer, el gran explorador del món que simbolitzà el capità Ernest Henry Shackleton (1874-1922) que comandà l’expedició a l’Antàrtida, del 1914 al 1916, amb el seu vaixell Endurance. Plantada el cita explícitament en un poema i es refereix a la seva embarcació en un altre.

Shackleton va ser una figura clau en l’exploració de l’Antàrtida i el seu vaixell, l’Endurance, va quedar atrapat al gel. Després es trencà i s’enfonsà. Aquest episodi històric també va ser recreat poèticament per Mateo Rello a Meridional asombro (Igitur, 2013) en el qual prenia la forma literària del dietari. Plantada li dóna un punt mític, a aquest accident. I cinematogràfic.

En aquesta Fosca límit no és tan important el jo poètic, el personatge, sinó la imatge revelada del món. Aquesta fosca que s’assembla massa a la fossa comuna, a la nit més obscura, a la mort inevitable. El món és vist com una situació extrema de foscor en la qual l’ésser humà és aquell que torna a l’origen. El poemari és un acte de retorn, una al·legoria de qui torna a néixer tot morint. Comença amb l’arribada de l’hivern (la mort, la desaparició) i acaba amb l’afirmació que els camins viscuts són l’etern retorn a l’origen: la mort com a generadora de vida. Tornar al bressol de la fosca, a l’origen del món, al silenci de l’univers. Al no-res que precisament és el principi de l’ésser. La matèria pauta la generació d’organismes i la seva transformació en d’altres entitats materials i vives. D’una massa informe, vegetal, en naixerà la vida animal i humana. La nostra vida és un retorn pels camins per on en comptes d’avançar cap al desconegut és un retorn cap a enrere, cap a l’origen. Un dels grans encerts és com el nostre poeta aconsegueix de dotar de significació plena, creativa i positiva la noció de mort. És el terreny en el qual la permanència essencial és possible: com a col·lectivitat venim de la mort i tornem a la mort, però la nostra essència humana es regenera contínuament, es ramifica, roman en els nostres descendents, per exemple. La fosca no és l’espai erm, el buit, el no-lloc, sinó la possibilitat d’una vida: “La fosca no és mai / el lloc on es mor. / La fosca és el fracàs / de la fe, una ànima / que va ser cambra, / versicle, por i fetge […] La fosca més absoluta, / en silenci, raó de ser: / els reflexos desolats / de certeses ingrates” (Quimiosíntesi). I en un altre poema: “La matèria és força. / Espai reunit, com una muntanya. // On la mort és el món” (Granit).

Com un film crepuscular

Esteve Plantada ha construït el relat d’un mite en el qual la figura simbòlica és l’ésser humà que arrossega la condemna de patir dins seu l’afany de l’excés continu, mai sadollat del tot. Hi ha un cert to bíblic ben present. També alguns finals de poemes són veritables aforismes lírics d’alta inspiració filosòfica. Convé destacar la imatgeria sepulcral (no debades les citacions d’Ausiàs March i de Jordi de Sant Jordi són imprescindibles) i l’imaginari deutor del decadentisme (en la radiografia de l’ésser malalt i de la sordidesa del món). El món del cinema (la desolació existencial que tan bé ha sabut exemplificar Jim Jarmush, per exemple) i les referències musicals que són ben presents (Neil Young, Wilco). Tot plegat converteix aquest poemari en un film existencial o crepuscular; o bé la forma poètica d’un etern retorn a la fosca, que és l’origen de la llum i de l’univers. I de la bona poesia.

Crítica de Ricard Mirabete sobre ‘Fosca límit’ (El Punt Avui – 10 de maig 2015)

📄 La crítica, en paper