A la fi, saps que l’impacte t’ha fet entrar a l’avern, tot i que el primer cop de puny ha estat sorprenentment amable. Això ha fet d’Into the woods un musical memorable: vestir-se amb la benevolència de la moralina dels contes per subvertir-ne el subtext i explicar com n’és de desagradable, aspre i cínic el món real, sigui ficció o sigui a tocar dels dits.
Estrenat el 1986, la partitura d’Stephen Sondheim permetia als espectadors recórrer uns camins que ens porten ben lluny del punt traçat, precisament, per la tradició almibarada de la factoria Disney, fet a base d’insistències del bon veure (i del bon sentir), i que en el material que alimenta aquest film concentra, en una sola història, tots els contes de la imatgeria popular (Perrault, Grimm, Andersen), convenientment passats pel túrmix d’una producció implacable. Però el traspàs del teatre al cinema mostra una terrible connexió fallida: d’una banda, l’humor càustic i de finesa obscura és engolit per l’efectisme d’esperit boy scout. De l’altra, els personatges (tan cínics a l’original) són víctimes d’una allau de successions i esquetxos mal païts.
S’hi afegeix que Rob Marshall confeccioni una història insulsa, oblidant-se llastimosament que el llenguatge cinematogràfic necessita una visió que entengui els recursos que li són propis. Si be a Chicago tocava allò que calia fer sonar, a Into the woods la vivacitat del cantó pervers dels contes queda en un híbrid de cartró-pedra sense ritme, sense cap mostra de voluntat per transcendir la marca Disney, aixecat gràcies als maons d’un talent desaprofitat.