The Signal fracassa en el múscul que sosté l’armadura, deixant en evidència que el punt de vista ha gastat més esforços en l’elaboració d’una trama que en presentar personatges interessants. La culminació del clímax encara reforça més la sensació d’artefacte ineficaç, amb una construcció que acaba per perdre tota mínima esperança de salvació. Els defectes són qüestió de fonament, perquè William Eubank es concentra, només, en la pell.
Tota estratègia per dissimular la manca de veritat i, sobretot, d’ofici narratiu vibrant –l’únic que pot salvar una història com aquesta, condemnada a la necessitat d’un “inesperat” efecte final– serà poca: per començar, sobredimensioneu una línia argumental mínima, amb geeks a la recerca d’un hacker que torpedina sistemes i càmeres de vigilància. Continueu per dosificar el relat del joc de persecució i escapatòria, i no tingueu cap mena de penediment per magrejar el record d’un doctor Moreau digne.
Com a culminació de tots els mals d’un director poc perspicaç, poseu una càmera lenta i feu tanta ràbia com sigui possible amb tones d’irradiacions pretensioses. Feu-ho així, serà l’únic que quedarà per evitar l’abandó: allà on no arribi el gir, el cop i el puny, que hi arribi l’ull tecnològic; on falti la consistència d’una trama granítica, que arribi una èpica súperafectada; on tot s’esfondri sense remei, fem-hi una pirueta. Et voilà: la tragèdia d’un trenclaclosques petrificat i mancat totalment d’ànima.